Cinema
Misc 22/01/2021

El sostre de vidre dels documentals als premis de cinema

El reglament dels Gaudí no permet que l'aclamada 'My mexican bretzel' opti a millor pel·lícula

6 min
Fotograma de 'My mexican bretzel'

Barcelona¿Els documentals són pel·lícules de segona? És una pregunta que es podria fer algú al veure el palmarès de les 34 edicions dels Goya, de les 11 edicions dels Gaudí o fins i tot de les 92 edicions dels Oscars, en les quals mai s'ha nominat una obra documental com a millor pel·lícula. Segurament la pregunta adequada seria si els premis de cinema discriminen per sistema les pel·lícules documentals, tancant-los la porta de les categories més nobles i limitant la seva projecció a les categories menors. La dita que el futbol és un esport en què 22 jugadors es disputen la pilota i al final guanya Alemanya es podria adaptar als premis de cinema, situant sempre com a guanyadora la ficció.

Però alguns senyals feien pensar que aquesta realitat podia canviar aquest any. Després d'un 2020 marcat per la pandèmia, la majoria de llistes del millor de l'any destacaven de la collita espanyola i catalana dos documentals: El año del descubrimiento i My mexican bretzel. Van ser, per cert, les úniques referències no internacionals de la llista que van elaborar els crítics de cinema de l'ARA. La lògica dicta que premis de sector com els Goya haurien de reflectir la tendència almenys amb una nominació a millor pel·lícula d'El año del descubrimiento, que és la pel·lícula espanyola del 2020 més premiada en festivals internacionals i acumula un palmarès espectacular. Així ho van fer, per exemple, els premis dels informadors de cinema, els Feroz, que han nominat el documental de Luis López Carrasco a millor pel·lícula, direcció i guió.

Però quan aquest dilluns es van anunciar les nominacions als Goya, la sensació va ser que Alemanya tornava a guanyar: la ficció copava les nominacions a millor pel·lícula i El año del descubrimiento s'havia de conformar amb l'obligada nominació a millor documental i, excepcionalment, una altra per al muntatge. En la roda de premsa posterior a l'anunci, López Carrasco resumia després el pensament de molta gent: “El normal seria que el cinema documental i el d'animació entressin en més categories. El cinema o és plural o no és cinema”.

I a Catalunya? El documental ha sigut històricament una peça clau del cinema català i ha contribuït a perfilar una imaginari cinematogràfic propi, amb focus creatius com el màster de documental de creació de la Pompeu Fabra, punts de trobada industrial com el DocsBarcelona i obres de referència com Ocaña, retrat intermitent, En construcción i una de les poques pel·lícules catalanes nominades a un Oscar, Balseros. Tanmateix, no hi ha suspens: quan la setmana que ve s'anunciïn les nominacions als Gaudí no hi haurà documentals nominats a millor pel·lícula ni a pel·lícula en llengua no catalana perquè, simplement, la normativa de l'Acadèmia del Cinema Català no ho permet.

L'exemple europeu

Si ens fixem en altres acadèmies europees, veiem que el 2003 els César de França sí que van nominar com a millor pel·lícula el documental Ser i tenir, i el mateix feien els David di Donatello italians amb el documental del 2016 Fuocoammare. Per què no els Gaudí? Laia Aubià, directora de l'Acadèmia, reconeix que no hi ha cap motiu específic, però recorda que tant les pel·lícules documentals com les d'animació sí que poden competir en la resta de categories i posa com a exemple el Gaudí a millor guió que es van endur Garbo el 2010. Aubià justifica l'existència d'una categoria específica de documental com a mesura proteccionista, perquè les obres de no-ficció puguin “competir en igualtat de condicions, ja que la seva maquinària promocional no és comparable a la dels films de ficció”.

En qualsevol cas, ningú és planteja l'eliminació de la categoria de millor documental, sinó només la possibilitat afegida de competir amb les obres de ficció. ¿L'Acadèmia no s'ha plantejat mai aquesta opció? “No que jo recordi”, reconeix la cineasta Judith Colell, membre de l'actual junta de l'Acadèmia catalana i, fins al setembre passat, també de la junta de l'Acadèmia espanyola. Colell es mostra favorable a permetre que els documentals puguin triomfar a les cerimònies de premis com ja passa, de fet, als festivals de cinema. “Que hi hagi diversitat en els premis és senyal de bona salut en una cinematografia”, apunta. El 2021 serà un any d'eleccions a l'Acadèmia catalana i Colell no confirma ni descarta l'interès en presentar-s'hi, però avança que li agradaria seguir treballant-hi. “Hi ha coses que s'estan fent molt bé, però també coses que es poden millorar”, diu.

El productor Tono Folguera també creu que l'accés dels documentals a premi a millor pel·lícula serà “un dels temes que tindrà sobre la taula la pròxima junta de l'Acadèmia”. Però el seu soci a Lastor Media, Sergi Moreno, apunta amb sorna que aleshores “els productors de ficció es queixaran perquè els documentals podran optar a dos premis mentre que les ficcions només a un”. Obrir la porta de la categoria reina als documentals no vol dir, esclar, que els acadèmics comencin a votar en massa els documentals. Només cal veure el cas dels últims Goya. Folguera, de fet, es mostra escèptic sobre les possibilitats reals que tenia El año del descubrimiento: “Si Balseros competís aquest any potser sí que estaria nominat, però El año del descubrimiento són tres hores i mitja, hi ha molts acadèmics que segur que no l'han vist”. Moreno creu que moltes vegades els acadèmics no voten tant "la millor pel·lícula", sinó la que fa “un millor relat del que representa la indústria” i, en aquest sentit, els documentals no tenen la mateixa força que les ficcions “perquè no disposen dels mateixos recursos”. A més, diu, “no hi ha tantes diferències entre el documental i el cinema independent, casos com el d'Estiu 1993 n'hi ha un entre molts”. I Folguera remata: “L'any que tinguem un documental que guanyi la Concha d'Or, el nominin a l'Oscar i recapti un milió d'euros, segur que el nominen”.

Ser un documental o no ser

I encara queda un meló important per obrir: ¿és My mexican bretzel ben bé un documental? El film parteix d'imatges reals filmades per l'avi de la directora, Nuria Giménez Lorang, però construeix una història de ficció a través de subtítols que citen el diari d'una tal Vivian Barrett. La mateixa Giménez Lorang explicava a l'ARA que ella es veia “incapaç de posar la cinta en una categoria” i que, tot i acceptar que se'l qualifiqués de documental creatiu o híbrid de ficció i documental, per a ella era “simplement una pel·lícula”. De fet, My mexican bretzel encara apareix com a ficció a la fitxa del Festival D'A, on va ser la gran revelació i va guanyar el premi del públic.

Al final mana la distribuïdora, Avalon Films, que, podent inscriure la pel·lícula com a ficció als Gaudí –i, per tant, aspirar a millor pel·lícula en llengua no catalana–, va preferir inscriure-la com a documental. Des de l'Acadèmia fins i tot van contactar amb la distribuïdora per assegurar-se que volien competir com a documental. “El temps dirà si l'estratègia d'Avalon ha sigut la correcta, perquè en un any tan estrany amb una collita tan petita potser podrien haver tingut més repercussió com a ficció”, apunta Aubià, que també cita el cas de La plaga, de Neus Ballús, una pel·lícula que també se situava en un terreny a mig camí entre la ficció i el documental i, tanmateix, va acabar sent la gran triomfadora dels Gaudí del 2014 al guanyar els premis a millor pel·lícula, direcció i guió.

Ballús recorda que, davant la incompatibilitat de les categories de millor pel·lícula i documental, van optar per inscriure la pel·lícula com a ficció perquè en aquell moment es van sentir “més identificats amb el concepte de pel·lícula que el de documental” però “sense renunciar a la possible carrera com a documental de La plaga en el món dels premis”. My mexican bretzel, en canvi, només està inscrita en les categories de documental, direcció, guió, muntatge i so. Una pèrdua, en el fons, per a uns Gaudí que, per qüestions de normativa, tampoc podran comptar la pel·lícula amb producció catalana més internacional i premiada de l'any, Josep, ni amb els catalans que participin en produccions no catalanes. El repte és considerable per a uns premis d'una cinematografia petita que no viu precisament el seu millor moment.

stats