Sopa (mental) de lletres

PeriodistaEm truquen de la redacció del diari per demanar-me si vull escriure alguna cosa sobre “per què es parla tan poc -i tan malament- sobre l’Àfrica”. O, també, si sóc “dels que opinen que hi ha víctimes de primera i víctimes de segona”, un tema que precisament he pogut escoltar durant un debat radiofònic ple de tòpics sobre la matança d’estudiants de la Universitat de Garissa, a Kènia.

Curiosament, la redactora que m’ha fet l’encàrrec, molt més jove que jo, té la impressió que de l’Àfrica se’n parla cada vegada menys. Li sembla que abans, els de la meva generació, teníem moltes més oportunitats no només de parlar-ne, sinó també de viatjar-hi. I dic que em sembla una apreciació curiosa perquè avui, a casa nostra, de l’Àfrica se’n parla molt més que fa uns anys, i el que allà hi passa no ens hauria de sorprendre del tot.

Només un exemple: quan va haver-hi el genocidi a Ruanda, l’abril del 1994, a l’arxiu del diari on jo treballava -aleshores no existia internet i l’arxiu era de paper- hi havia un únic article antic, de l’any 1959, traduït d’una revista catòlica italiana. Això vol dir que al diari feia dos dècades que no se’n havia publicat una sola línia.

Avui tothom sap almenys algunes coses importants sobre Ruanda: sap, per exemple, que hi ha hagut un genocidi de dimensions trasbalsadores, equiparable al genocidi armeni o a l’Holocaust. Sap, també, que existeixen els hutus i els tutsis. Però, a partir d’aquí, les coses ja es compliquen, i quan es tracta d’interpretar les matances, fixar-ne els fets, les causes, les complicitats occidentals, descobrim un coneixement limitat, molt inferior al que tenim de l’Holocaust o, fins i tot, del genocidi armeni.

De manera que, tenint-ne coneixement -ningú ignora avui el genocidi-, som incapaços d’explicar-nos els fets que, en realitat, ignorem. Tampoc els africans afectats ens ho expliquen: nosaltres parlem d’ells sense saber què és el que ells en diuen. I el mateix passa amb Boko Haram, amb la República Democràtica del Congo... A tothom li sona el tema del maleït coltan al Congo, o el terrorisme de Boko Haram, o el famós Kony “segrestador de nens soldats” -amb milions de seguidors del vídeo que es va penjar a internet-, però, una vegada coneguts els titulars, la substància se’ns escapa completament. ¿Això vol dir que se’n parla poc? Potser és més cert que se’n parla malament, sovint massa, fins i tot, però sempre sense un interès real per les persones ni pels fets.

Fals cosmopolitisme

L’explicació fàcil seria dir que el que no ens afecta -o així ho creiem- no ens interessa. Per exemple, de l’Ebola només se’n va parlar com un gran tema en el moment que teníem la nostra pròpia infermera malalta. A partir d’aquell moment, amb tota mena d’enviats especials a les portes de la clínica de Madrid, fent una connexió cada cinc minuts, ni tan sols la mateixa infermera, una vegada curada, es va recordar dels africans.

¿Demostra aquest fet desinterès pels africans? La cosa se m’escapa i deu ser, sens dubte, una mica més complexa: potser el que podria passar és que la societat democràtica és molt menys cosmopolita del que voldríem creure. Com en l’època del repartiment colonial del continent, el lliure comerç és la substància; l’ànima, i la resta, paraules boniques, un simple decorat. Podria ser, també, que hi hagi una incapacitat creixent a pensar i viure el món des de les virtuts de la generositat, l’empatia, el coneixement, el compromís, la col·laboració. O que la societat de l’espectacle de la cultura de masses -pa i circ- sigui pur entreteniment de productes d’un sol ús, avui Tunísia, demà els Alps, demà passat una nena bomba al Iemen, i, entremig, una mica de Belén Esteban o un bistec de Messi com a menú principal de llarga durada, amanit tot plegat amb la desfilada dels corruptes de torn.

Aviat, amb el pagament de la subscripció a la televisió, al diari, o a internet, se’ns enviarà un paquet de crispetes. Potser tindran forma de lletra. Totes les lletres de totes les paraules. Mai havíem estat tan informats com ara. Només calia construir la frase, aquesta és la dificultat: donar alguna forma al pensament líquid que conformen tanta empanada mental i tanta mandra; ai, mira què diuen...