Qui són els centenars de càrrecs que cobren més que Sánchez?

BarcelonaSi la Moncloa fos una empresa, seria la més gran d’Espanya. Seria la que tindria més empleats (514.514) i més pressupost (458.970 milions), però moltes coses haurien de canviar: la seu hauria de ser un gratacel i Pedro Sánchez hauria de seure en un despatx a l’última planta i tenir un sou de set xifres. Però la Moncloa és un palau del segle XVII, el despatx del president és a la primera planta i el seu sou està molt lluny de ser el més alt. De fet, centenars de càrrecs guanyen més diners que Sánchez, que cobra 84.845,16 euros anuals. I no és a l’administració, sinó al costat més empresarial de l’Estat, on es paga millor: bona part dels sous més alts els guanyen els executius de les empreses públiques. Al capdavant del rànquing s’hi situa el president de la Companyia Espanyola d’Assegurances de Crèdit a l’Exportació (CESCE), que actua de creditor de les arques públiques. El seu president, Fernando Salazar, va cobrar 231.928,21 euros el 2020. 8.000 més que el segon del rànquing, el president de Loteries, Jesús Huerta. Tot i dirigir empreses, bona part dels executius tenen una trajectòria lligada a un partit: abans de Loteries, Huerta va passar pels departaments de Salut i Hisenda d’Andalusia, quan María Jesús Montero n’era consellera. Amb Montero com a ministra, Huerta lidera un ens adscrit a Hisenda. La següent empresa pública on es cobra millor és la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI). El sou més elevat és el de Bartolomé Lora, vicepresident, que el 2020 va guanyar 221.867,52 euros. És així perquè la SEPI es va passar un any i mig sense president. Fins al 2019 ho va ser Vicente Fernández, però va ser destituït quan va ser imputat en un cas que investiga l’adjudicació de l’explotació d’unes mines a Sevilla pel seu rol com a llavors secretari d’Ocupació d’Andalusia. Treballava en el mateix executiu que Montero –llavors consellera d’Hisenda– i, quan va passar a la Moncloa, Fernández la va acompanyar des del SEPI. Montero, de fet, es va resistir a posar un substitut al SEPI fins que el jutge va desestimar els recursos d’arxiu. Al març va nomenar Belén Gualda, que era la màxima executiva de Navantia, una altra empresa pública, dedicada a la construcció naval militar, on es cobra un sou destacat: 168.630 euros. Per sobre s’hi situa un vell conegut de la política catalana, l’exdiputat del PSC i president d’AENA, Maurici Lucena, amb 170.000 euros anuals.

Aquests sous, però, són inferiors als homòlegs que es paguen al sector privat. Així, per exemple, el president de Paradores, Pedro Saura, cobra 191.913 euros i el CEO d’NH Hotel Grup –empresa privada amb una dimensió similar– arriba als 700.000 euros.

Salaris encara més alts

Però hi ha càrrecs públics que cobren encara més que els executius de les empreses públiques. Els ambaixadors són els que poden arribar a guanyar més diners. El sou fluctua depenent de la destinació, tenint en compte complements per equiparar la retribució al nivell de vida del país o per compensar efectes com la llunyania o una guerra. El que va cobrar més diners el 2020 va ser el del Japó, amb 302.239 euros. La segona posició en el rànquing no empresarial l’ocupa la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, amb 230.000 euros. A les cambres legislatives, tot i que el sou base no és dels més elevats, moltes dietes eleven les retribucions. El president del Senat, Ander Gil, és el tercer del rànquing amb 206.770 euros; els membres de les meses poden arribar als 130.000 euros i els diputats, als 126.000. Al Congrés, tots els diputats tenen un sou base de 3.050,62 euros. Si ets president, ja guanyes 10.000 euros més al mes; 3.177 si ets vicepresident o gairebé 3.000 si ets portaveu. Tot sumat a 1.959 euros més si ets de fora de Madrid. Això també es trasllada al Parlament de Catalunya i al de les Balears, tot i que en el cas de les Illes amb quanties molt més baixes: el president supera els 72.000 euros i la resta de membres de la Mesa, els 67.000. La presidenta catalana cobra 155.570 euros i no n’estan lluny ni els seus companys de mesa, que poden arribar als 130.000 euros, ni els diputats, que poden ascendir fins als 122.000.

En les mateixes xifres se situa Pere Aragonès, que tot i rebaixar-se el sou un 15% és el president autonòmic amb una retribució més alta: 130.250 euros. En canvi, Francina Armengol és la que cobra menys dels seus homòlegs. Tot i haver pressupostat un augment salarial del 2% el 2022, rebrà 70.466 euros. La mitjana de tots els presidents autonòmics se situa en els 80.000 euros, però en els mesos vinents augmentarà lleugerament. Després que la Moncloa decidís apujar un 2% el salari dels funcionaris –un increment que també s’aplicarà Sánchez–, 10 presidents autonòmics tenen previst seguir el seu camí. Són els d’Aragó, Astúries, Balears, Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Cantàbria, Galícia, la Rioja, Navarra i el País Valencià.

Contradiccions

Amb aquest augment, el sou de Sánchez ascendirà als 86.542,08 euros, però encara serà dels més baixos. Abans del president, una munió de secretaris tenen un sou més elevat. Fins i tot els mateixos assessors dels ministres cobren més que ells. Al capdavant del rànquing s’hi troba el secretari general d’Institucions Penitenciàries, Ángel Luis Ortiz, amb 137.542,66 euros, i poc després ve la subsecretària d’Hisenda, Pilar Paneque, amb 129.631,84. L’exemple de Paneque és paradigmàtic: cobra 54.000 euros més que la seva cap –la ministra Montero– i 5.000 més que la secretària d’Estat d’Hisenda, per sobre seu en l’organigrama. De fet, que la figura del subsecretari cobri més que el secretari d’Estat és una dinàmica que es repeteix. El motiu? “Els subsecretaris són els que dirigeixen el ministeri per dins; dominen els recursos humans i materials”, explica Carles Ramió, catedràtic de ciència política de la UPF. De contradiccions n’hi ha moltes més, com que la cap de gabinet de la vicepresidenta primera cobri més que el del president, que aquest tingui un sou més alt que el propi Sánchez o que la segona autoritat de Catalunya (Laura Borràs) guanyi més diners que la primera (Pere Aragonès). Si l’Estat espanyol fos una empresa, seria l’única on els ascensos no sempre es paguen.