Lluny d'un servidor la temptació de fer metacolumnisme (allò de "Com vam dir aquí mateix", que a més se sol escriure en plural majestàtic), però algunes de les reaccions a l'article d'ahir em fan pensar que segurament no devia explicar-me bé, i que potser cal alguna puntualització. Algun amic va trobar que la columneta traspuava pessimisme, i fins i tot hi va haver un lector que va fer servir la nostrada i sonora expressió cagar-se a les calces . Moltes gràcies.
Sóc del parer que l'optimisme i el coratge imprescindibles per afrontar grans reptes no haurien de ser incompatibles amb una certa dosi de realisme i, si em permeten la paraulota, d'autocrítica. Prendre consciència dels propis punts febles, evitar l'error de menystenir l'adversari i, sobretot, mesurar bé les pròpies forces no em semblen senyals de pessimisme ni de covardia, sinó mostres de la sensatesa i la serenitat necessàries per a qui es proposa d'aconseguir un objectiu especialment difícil amb un mínim de possibilitats. Si un s'enfila al ring disposat a lluitar i el que es troba al davant és un púgil de dos metres, campió de pesos pesants i especialista en joc brut, i a més emprenyat com una mala cosa, farà malament de pensar que ja el té acorralat. Just a l'inrevés, el que li convindrà serà calcular bé els cops, reservar energies per a un combat llarg i treballar a fons el joc de cames i de cintura. Altrament, correrà el risc de perdre la concentració i caure damunt la lona al cap de pocs assalts.
Feta la metàfora, ara toca la cita, que per cert no és la primera vegada (ni serà la darrera, em temo) que surt aquí. Va ser el poeta Carles Riba qui va assenyalar que els catalans (el catalanisme, per ser més exactes) té el vici d'oscil·lar entre dos diletantismes: el de qui pensa que està tot fet i el de qui, a l'altra banda, lamenta que tot encara està per fer. I, per dir-ho amb una altra frase famosa i més recent, d'un temps cap aquí a Catalunya hi ha molta gent que té pressa, molta pressa. Però caldria afegir que les presses ajuden poc quan es tracta d'afrontar una feina complexa.
Anem a les conclusions: sóc dels que pensen que els resultats del 25-N, malgrat les sorpreses, són un bon punt de partida per enfilar el camí de l'autodeterminació, el dret a decidir o la independència, com prefereixin dir-ne. Però un bon punt de partida no implica necessàriament una arribada segura. Aquesta setmana tindrem un nou govern que assumirà la tasca dificilíssima de desafiar un estat per tal de fer possible una consulta de la qual aquest mateix estat no vol sentir ni a parlar. Les mateixes eleccions, a més, van deixar clar que hi ha una quantitat important (no majoritària, però important) de catalans que tampoc estan a favor del que implica aquesta consulta. I, com deia un altre lector sagaç, els cops del púgil rival ja no buscaran defensar, sinó desestabilitzar. Dividir, en definitiva. Evitem caure en aquest parany, i tinguem present que ja hi ha molt fet però encara queda molt per fer.
