Sobre els impostors i la imbecil·litat moral

Aquest estiu ens està regalant algunes imatges realment impagables. Tot un president de la Generalitat, només unes setmanes després d’haver declarat formalment que ha passat tota la seva vida política com a màxima autoritat del país enganyant la hisenda pública i amagant al fisc uns ingressos que hauria d’haver declarat, passejant-se per un poblet del Pirineu, com un estiuejant normal i corrent, somrient afectuosament als veïns i els càmeres de televisió i aparentment indiferent a la gravetat dels actes que ell mateix ha confessat. Hom estaria temptat de preguntar, ingènuament, si és que aquest home encara no és conscient del que ha fet.

Si hagués llegit les Meditacions de Marc Aureli, l’emperador filòsof, potser recordaria aquell passatge demolidor: “Encara que hagis de viure tres mil anys o tres mil cops deu mil, recorda tanmateix que ningú no deixa enrere una altra vida que aquesta que està vivint”. I potser, davant d’aquesta pàgina, hauria pensat que som allò que diuen els nostres actes, i no les paraules amb les quals, de vegades, diem dels nostres actes allò que no són, sinó una altra cosa. Els nostres actes diuen el que és la nostra vida, una vida que no és mai una altra que aquella que hem viscut, encara que hàgim cregut que en vivíem una altra de més galdosa, o encara que ens hàgim enganyat dient-nos que no era el que era, sinó una altra cosa millor. Ni tres mil anys ni tres mil cops deu mil no canvien la vida que hem viscut. I menys que res, no canvien allò que hem malmès i allò que en resta, d’irreparable. Perquè hi ha fets que no defineixen una vida. Però alguns, sovint uns pocs, sí, i molt. I la mentida n’és un, d’aquests pocs que ho canvien tot i que defineixen una vida, com també sabia Marc Aureli: “S’humilia a si mateixa l’ànima de l’home [...] quan fingeix i fa o diu quelcom dissimuladament i amb mentida”. Ho sabia Marc Aureli i ho sabia, també, o ho va acabar sabent, al capdavall, Enric Marco, l’impostor que va passar part de la seva vida fingint que era un supervivent del camp de concentració de Flossenbürg quan, en realitat, no hi havia estat mai. Estranya molt que aquests dies en què s’ha descobert la impostura monumental de Jordi Pujol ningú no s’hagi recordat de Marco, el pioner.

És curiós això que passa amb la consciència moral. És a dir, la consciència que hi ha coses ben fetes i unes altres que no estan bé, que estan mal fetes i que convé no fer-les. N’hi ha que la tenen, la consciència moral, i ben accentuada. Alguns, de forma espontània i natural; d’altres, perquè s’hi han esforçat. I n’hi ha que, a més, procuren actuar d’acord amb ella i ajustar els seus actes a allò que, racionalment, pensen que està bé. Però n’hi ha, també, que no en tenen, o la tenen tan difusa, relaxada i mandrosa, que és com si no en tinguessin o com si, de fet, no funcionés ni estigués operativa, o ho estigués tan poc que, quan se l’ha de menester, sempre està en off. Hi ha dos casos moralment interessants, per la seva perversitat: d’una banda, els que tenen consciència moral i actuen fent el que saben que està mal fet; i, d’una altra, els que, tot i ser intel·lectualment capaços en tot el que fan, fins i tot molt bons professionals en la seva ocupació, són del tot incapaços de fer judicis morals perquè tot els és igual, ja que pensen que tot es pot fer i res no els produeix cap mena de repugnància moral. Els primers són els cínics, i tenen guariment difícil. Els segons, i són els perillosos de veritat, són els imbècils morals, dels quals és convenient protegir-se com de la pesta, perquè són dolents i, a sobre, no ho saben.