Misc 01/01/2021

L'art i el sexe dels dissidents que van desafiar la repressió i les bombes

L'IVAM explora les imatges de la sexualitat a l'Europa d'entreguerres a través de 200 obres

5 min
'Flottans Badhus [La casa dels banys de la marina]', del pintor suec Eugène Fredrik Jansson

BarcelonaA l’Alemanya dels anys 20 els homes que volien sortir al carrer vestits amb roba de dona havien de portar un “passaport de travesti”, un dels quals es pot veure a la nova exposició de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) DES/ORDRE MORAL. Art i sexualitat a l’Europa d’entreguerres. Les vicissituds d’aquest passaport són un exemple de les circumstàncies que aborda la mostra: els nazis van saquejar la col·lecció a la qual pertanyia, la de l’Institut d’Estudis Sexològics a Berlín, fundat per Magnus Hirschfeld. Aquesta institució va donar suport a moltes persones que buscaven respostes a uns desitjos i uns cossos que “no encaixaven amb les normes de l’època”, com explica el comissari de la mostra, el professor de la Universitat Politècnica de València i crític Juan Vicente Aliaga. “L’exposició indaga en les diferents representacions de la sexualitat que van sorgir en un període especialment repressiu, amb lleis ferotges que condemnaven la sexualitat i la diversitat sexual en particular. Però al mateix temps van aflorar diferents manifestacions d’aquesta sexualitat que una gran part de la població no volia acceptar”, explica. La mostra té un caràcter pioner perquè abasta tot l’àmbit europeu i beu d’estudis anteriors del comissari com Orden fálico. Androcentrismo y violencia de género en las prácticas artísticas del siglo XX, publicat per l’editorial Akal.

Imatges a la força privada

DES/ORDRE MORAL inclou més de 200 pintures, dibuixos, gravats, fotografies, escultures, pel·lícules i documents d’una cinquantena d’artistes, entre els quals n’hi ha d’artistes i autors tan coneguts com Otto Dix, George Grosz, Francis Picabia, Man Ray, Salvador Dalí, Claude Cahun –que va desafiar les convencions de gènere amb els seus autoretrats surrealistes– i Hannah Höch. També del poeta Federico García Lorca i de Tamara de Lempicka, que tenia relacions lèsbiques al mateix temps que estava casada amb un home. Un altre dels casos significatius de la clandestinitat a la qual es veien abocats sovint els desitjos fora de la norma és el del britànic Duncan Grant, l’autor dels Banyistes vora l’estany que il·lustra aquest article: a l’octubre van aparèixer 400 dibuixos homoeròtics que havia mantingut sempre ocults. I entre les descobertes, hi ha l’artista hongarès establert a Alemanya Alexander Gergely, autor d’unes expressionistes imatges sexuals plenes de violència. “Moltes de les obres exposades no ho van ser en el seu moment perquè els artistes tenien por de ser censurats, perseguits o rebutjats socialment i només van circular entre els amics”, diu el comissari.

'Esclaus', de Gabriel Morcillo

Una de les imatges icòniques de l’exposició, el grup de nus masculins titulat Flottans Badhus (La casa dels banys de la marina), del pintor suec Eugène Fredrik Jansson, es pot veure en l’inici dedicat a les “cultures del cos” que promovien l’esport, el nudisme i el contacte amb la natura com a formes de fer salut en un món cada vegada més industrialitzat. “Els marins anaven a aquestes cases a nedar, a saltar i a veure’s. El punt de vista és molt interessant perquè els espectadors i espectadores mirem aquestes persones que estan d’esquena i que a la vegada en miren unes altres que salten. Hi ha un element clar de voyeurisme”, explica el comissari.

Malgrat que va ser anterior al període d’entreguerres, la mostra inclou la condemna d’Oscar Wilde per ser homosexual, perquè va tenir un impacte prolongat dins l’àmbit dedicat al cercle de Bloomsbury, del qual va formar part Grant. “Duncan Grant va ser fonamentalment homosexual, i va tenir una filla amb Vanessa Bell anomenada Angelica, que no va saber que Grant era el seu pare fins molt temps després, quan estava a punt de casar-se amb un home que havia sigut amant del pare”, diu Aliaga. Una altra de les artistes de l’exposició, l’actriu nord-americana Maud Allan, molt coneguda com a intèrpret de l’obra de Wilde Salomé, va perdre un judici per calúmnies contra el diputat Noel Pemberton Billing, que l’havia volgut escarnir fent servir la paraula lesbiana i l’havia acusat de col·laborar amb l’enemic alemany; un dels testimonis contraris va ser l’examant de Wilde lord Alfred Douglas.

Imatges històriques de lluites vigents

Per a la nova directora de l’IVAM, Nuria Enguita, les obres exposades no han perdut vigència perquè “encara seguim barallant-nos per aquests espais de llibertat i dissidència”. Juan Vicente Aliaga hi està d’acord, i recorda la situació que viuen els homosexuals a Txetxènia o en països africans. Precisament entre els materials que destaca hi ha les revistes alemanyes de diferents col·lectius, on hi ha “les imatges més agosarades” malgrat les lleis contràries a la llibertat sexual i el sorgiment del nazisme. “Sempre pensem que el moviment per l’alliberament gai, lèsbic i trans comença a Nova York el 1969 amb Stonewall o a Barcelona el 1977, o a París el 1975, però ja n’hi havia, i és important establir un lligam entre la nostra contemporaneïtat i el passat”, explica. Després de les cultures del cos i el cercle de Bloomsbury, el recorregut continua amb una secció centrada en l’àmbit alemany, titulada Trauma i desig, on es poden veure obres amb crims passionals i prostitutes assassinades com un símptoma de la desfeta de la Primera Guerra Mundial. També revistes militants i altres imatges del desig de divertir-se als cabarets, que eren espais “d’unes certes llibertats”, encara que als de París es “deshumanitzés” Josephine Baker amb comentaris que animalitzaven el seu cos de dona negra comparant-la amb una pantera.

'Banyistes vora l'estany', de Duncan Grant

La fotògrafa Claude Cahun, que sovint es retratava amb roba d’home, té un lloc rellevant en el següent àmbit, titulat Sota aquesta màscara, una altra màscara, on Aliaga vol abordar com en una persona “conviuen moltes identitats” que poden ser “flexibles”. També hi ha representada la pintora Gerda Wegner: la seva parella va ser Lili Elbe, la primera que es va sotmetre a una operació de reassignació de sexe, coneguda popularment per la pel·lícula La chica danesa. Després de la barreja de sexe, violència i mort d’Els abismes del sexe, l’exposició acaba amb les imatges picants d’En temps de la sicalipsi, entre les quals hi ha dibuixos d’Ismael Smith i Federico García Lorca, i referències a locals com La Criolla i el Wu-Li-Chang a Barcelona, i publicacions com la madrilenya La Hoja de Parra i la valenciana La Traca. Els mariners eren un personatges comuns, perquè se’ls considerava més “lliures”, molt diferents als nus masculins glorificats del Totalitarismes virils de l'últim àmbit.

stats