'Separación': l'escissió entre vida i feina com a distopia definitiva

'Separación'

Dan Erickson per a Apple TV+. En emissió a Apple TV+

Títol de culte dels anys noranta, Trabajo basura, de Mike Judge, ha quedat com una de les sàtires més punyents de les absurdes dinàmiques del món laboral de l'època, així com un retrat precís de l'oficina com a infern quotidià. Separación, estrenada fa poc a Apple TV+, podria ser una nova versió de Trabajo basura però escenificada pel Jacques Tati de Playtime i escrita per Charlie Kaufman, el guionista de Com ser John Malkovich i Oblida't de mi. El punt de partida de la sèrie connecta amb aquest film dirigit per Michel Gondry: els treballadors de l'empresa Lumon Industries accepten sotmetre's a una intervenció al cervell que els provoca una escissió absoluta entre la vida laboral i la vida privada. Quan són a la feina no recorden res de la seva experiència fora d'allà, i un cop a casa no tenen memòria del que han viscut a l'oficina. Però aquesta disjunció perversa no funciona tan bé com sembla. En Marc (Adam Scott) comença a sospitar quan el seu millor amic, en Petey (Yul Vazquez), desapareix d'un dia per l'altre. I la Helly (Britt Lower), la treballadora que entra a substituir en Petey, sent l'impuls un cop i un altre d'escapar-se de l'edifici com sigui.

Separación entronca amb una llarga tradició de ficcions que entenen la feina com la forma d'alienació definitiva. En lloc d'ambientar-se en un univers exterior futurista, els seus responsables, el creador Dan Erickson i els directors Ben Stiller i Aoife McArdle, encapsulen bona part d'aquesta distopia fantàstica entre els murs de l'oficina. A Separación, l'espai de treball no es redueix a un mer escenari, sinó que esdevé un territori laberíntic amb aroma de conte de Jorge Luis Borges, una mena d'organisme misteriós amb passadissos que no queda clar on duen, cambres estranyes i habitacles inesperats. No hi ha una línia de continuïtat entre les experiències dels personatges a dins de l'oficina i la seva vida a fora. De manera que l'espai cobra una dimensió mental, en alguns moments propera al malson. L'estètica de l'oficina, d'altra banda, s'apropa al retrofuturisme, amb unes sales diàfanes però de sostres opressors i uns ordinadors de formes arrodonides que només mostren matrius numèriques en baixa definició. Els protagonistes, de fet, no saben ben bé en què treballen ni què signifiquen aquelles xifres.

Aquesta és una mostra més de l'ambiciosa i reivindicable línia editorial que manté Apple TV respecte a les sèries. És una proposta d'autor exigent i agosarada que ara mateix semblaria difícil de trobar a Netflix. Com Servant, la sèrie apadrinada i en part dirigida per M. Night Shyamalan, desplega una posada en escena de regust cinematogràfic. I el ritme de la narració suposa un repte: el relat desvela les seves claus a foc lent i pot costar acabar d'entrar-hi. Però també s'anima a mesura que avancen els episodis, la frontera entre el món exterior i el de l'oficina es torna més permeable, els personatges adquireixen, per tant, més consciència de la seva situació, i comencen a prendre decisions al respecte. Com a guinda, Separación ofereix l'al·licient de veure un trio de grans intèrprets en papers menys habituals: Patricia Arquette encarna una de les maquiavèl·liques encarregades de Lumon Industries, mentre que John Turturro sembla que doni vida al típic empleat passiu. Però el seu personatge acaba forjant una relació d'allò més inesperada amb un altre treballador secundari a qui interpreta Christopher Walken, un actor difícil de veure a la pantalla petita.