El senyor Pitxorra

He de reconèixer amb humilitat que el meu full de servicis a favor de la causa antifranquista no és gaire brillant. M'hi vaig incorporar quan el general ja tenia els símptomes d'una malaltia greu. He utilitzat sovint la coartada que la maneta que vaig tirar fou decisiva. Sota la dictadura, l'única detenció que vaig patir fou per brètol. Aquesta nota ve a compte que, adreçant-me un matí d'agost al quiosc de la plaça d'Alfafar, em vaig creuar amb un municipal jubilat, del qual no recorde el nom però que tothom coneixia per Pitxorra, un home tranquil i en aparença bondadós.

A les festes locals hi havia el costum de celebrar a les nits bous al carrer. Abans, l'autoritat, el senyor Pitxorra, advertia, megàfon a les mans, a les quatre cantonades de la plaça, que aviat soltarien els animals, a fi que els pares s'endugueren els fills, les iaies, les senyores i senyoretes (ja se sap que els bous són cosa de mascles). Com diem a València, jo duia un pet com uncairer. El senyor Pitxorra va iniciar la crida vestit de gala. Cada vegada que acabava una frase, jo, al seu costat, li responia: "¡Bien!"L'home em mirava amb paciència, i amb parsimònia es dirigia a la següent cantonada. I tornem-hi: "¡Bien!" Pitxorra: "Xiquet, fes el favor, home". A poc a poc el personal s'hi afegia i el cor de veus va augmentar significativament de volum: "¡Bien!"

En la darrera cantonada, el senyor Pitxorra no sols mostrava indicis evidents de nerviosisme pel públic que el seguia, encapçalat per mi, sinó que, a més a més, el seu semblant denotava un punt de mala llet. Amb penes i treballs va aconseguir fer la crida sencera (era un home de lletra escassa i la il·luminació no era excel·lent). Tot seguit l'ovacionàrem, però ell, en comptes de saludar l'afició, em va enxampar i, acompanyat per tots els participants, que m'aplaudien, em va tancar al calabós municipal. És en l'única cel·la que he passat una nit. En realitat, el senyor Pitxorra podia haver agreujat la situació avisant la Guàrdia Civil (amb el famós i violent Zapatones de comandant). Tanmateix, s'estimà més delatar-me a la família. L'endemà, de bon matí, un oncle meu, persona d'ordre, es va presentar a l'Ajuntament i em deixaren marxar sense càrrecs.

-No et fa vergonya, tancat per gamberro?

-No.

Jo davant i ell darrere regressàrem a casa. M'hauria d'haver agraït que em detingueren per brètol. Per qüestions polítiques l'oncle, incondicional del règim, haguera patit una lipotímia. Amb la família no saps mai com fer-t'ho.

divendres, més o menysles set de la vesprada. Em telefona A.I. "Què fas?" "Ací a casa, treballant". "Fem una volta?" Quan A.I. diu de fer una volta sé a què es refereix. "En deu minuts t'arreplegue". M'arreplega. Fa la circumval·lació i arribem al Gran Casino de València. Saludem les senyoretes de la recepció, i després Albert, elmaître, un lector meu sempre amable amb nosaltres. Pugem a la primera planta. De seguida el cap de la sala ve a rebre'ns. Més aviat rep A.I. Ens acompanya fins a una de les taules deblackjacki ordena a la cambrera que ens porte dues copes de cava, gentilesa de la casa. A.I. saluda gairebé tothom. La taula està buida. La crupier sembla avorrida, però mostra un somriure quan ens veu acostar-nos-hi. És interessant jugar mà a mà contra la crupier. A.I. canvia dos-cents euros. Ella passa per damunt dels bitllets aquella mena de bolígraf que em sembla que és per detectar bitllets falsos. Ho fan d'hàbit.

Són bones, les crupiers. Joves i quasi totes atractives. Mentalment ràpides. Mentre juga, A.I. m'explica per què fa determinades jugades que jo no veig clares. Siga com siga va guanyant. Després, s'hi afegeixen un parell de jugadors més. A.I. fa una ganyota de fàstic. "Estospipiolos em fotran, són aficionats". En efecte, el bon jugador calcula per a ell però també per als altres si no té la possibilitat de guanyar. A.I. esbronca el jove del seu costat: "Que no veus que et passaves? La carta que has demanat era bona per a mi". En vénen més. Llavors A.I. decideix prendre's una estona de descans. Fem una volta pel casino. Poques jugadores, algun xinès, majoria d'homes vestits com si anaren a caminar per rebaixar el sucre. Tot plegat massa vulgar. A.I. torna alblack. Perd. Es justifica dient que han canviat la crupier. Quan li queden poques fitxes pose cinquanta euros amb una condició: "Tu jugues, jo faig de comptable". En les primeres jugades em guarde la posa, després, part dels beneficis. Finalment, jo guanye i ell recupera. "Prou", li dic. "No, ara estem enratxats". Tornant cap a casa li ho recorde. "Ja t'ho deia jo: prou". Però aquesta paraula el jugador la desconeix.