22/01/2021

Un segle de ‘R.U.R.’, l’obra que va fer popular la paraula ‘robot’

4 min
01. Cartell promocional de R.U.R. a Nova York entre 1936 i 1939.  02 i 03. Imatges de les primeres representacions de l’obra els anys 1920.

Els robots van vestits com les persones però tenen uns moviments sincopats, la cara inexpressiva i la mirada fixa. Més endavant apareixen amb unes casaques de cotó amples, amb cinturó i un número de coure al pit. Aquests eren els detalls que donava l’escriptor txec Karel Čapek per representar la seva obra de teatre R.U.R. (Rossum’s Universal Robots). No era el primer cop que a la literatura apareixien el que podem anomenar robots, però sí la primera que van rebre aquest nom. Es va estrenar el 25 de gener del 1921 al Teatre Nacional de Praga. Per tant, fa un segle que els robots van sortir, per primer cop, a escena.

En txec, robot significa treballador forçat. La primera traducció de l’obra va ser l’anglesa, del 1923, i s’hi va deixar la paraula tal qual, potser per mantenir el significat de la sigla del títol. Aviat va fer fortuna, perquè als anys 30 ja trobem alguns diaris i revistes que la utilitzen. El setembre del 1932, per exemple, el Ruston Daily Leader de Louisiana explicava el fet improbable que un “gran robot d’acer o home mecànic” havia matat d’un tret l’inventor que l’havia creat. El 1942, Isaac Asimov va idear les tres lleis de la robòtica. I el primer robot real, l’Unimate, va aparèixer el 1954, creat per l’inventor nord-americà George Charles Devol Jr. i desenvolupat i comercialitzat per l’enginyer i empresari Joseph Engelberger. El 1961 es va convertir en el primer robot industrial quan la General Motors el va incorporar a la seva cadena de muntatge.

Els perills de la tecnologia

Com en altres obres -per exemple, La guerra de les salamandres -, a R.U.R. Čapek reflexiona sobre els perills de la tecnologia i sobre l’ètica del seu desenvolupament. Els robots descrits per l’autor txec no són de metall, sinó basats en la bioquímica. Un sistema de producció en cadena fabricava ossos, cervells, fetges, nervis, tubs digestius i totes les peces necessàries, que després s’unien. Això permetia produir milers de robots, amb semblança totalment humana, però “més perfectes” perquè “no tenen ànima”. Els robots no tenen emocions: “No s’enganxen a la vida. No tenen cap motiu per fer-ho”. Són submisos, màquines “sense voluntat pròpia, sense passions, sense passat”. Però al final els han d’introduir nervis de dolor perquè, com que no els fa mal res, de vegades posen la mà a la màquina, es tallen un dit o s’arrenquen el cap. El dolor actuaria com a defensa automàtica contra els accidents. Un dia, a aquests treballadors eficients i conformistes se’ls introdueix també una ànima. I aleshores es produeix el gran conflicte que forma el nus de l’obra, perquè els fa humans i “ningú no pot odiar més un home que un altre home”.

R.U.R. es va representar a Barcelona el 1928, amb traducció d’A.V. Bejeck i Carles Capdevila. El 2017 la va publicar Males Herbes, amb traducció de Núria Mirabet. A la mateixa editorial va aparèixer fa dos mesos Estimades màquines, un recull de narracions de Carme Torras. Professora d’investigació a l’Institut de Robòtica (CSIC-UPC), Torras ha publicat diverses novel·les que fan reflexionar sobre aspectes socials i ètics de les noves tecnologies. La investigadora explica que a R.U.R. va trobar una orientació molt encertada dels robots: “Màquines per fer feina i alliberar temps a les persones per poder dedicar-lo a tasques amb més valor afegit, o més pròpiament humanes ”.

Torras considera que en la literatura, en general, s’exageren les capacitats dels robots, “tant les beneficioses com les destructives”. Al seu llibre solament hi apareixen robots en tres relats, però en conjunt les deu narracions responen a una idea comuna: “Cada vegada interactuem més amb màquines en el nostre dia a dia i hi establim diferents tipus de relacions”. El llibre consta de tres parts: màquines d’ahir, d’avui i de demà. “Sentim nostàlgia per les màquines del passat -explica l’autora-; ens preocupen les implicacions socials i ètiques de les màquines del present; i les del futur ens estimulen la imaginació i ens permeten especular sobre cap a on anem com a humanitat”.

Robots assistencials

El seu grup de recerca es dedica a la robòtica assistencial, que, segons diu, té un gran futur. Es tracta de “robots que donen de menjar o ajuden a vestir-se a persones amb mobilitat reduïda, que proporcionen entrenament cognitiu a persones amb deficiències cognitives lleus, etc.” I precisament en temps de pandèmia aquestes màquines tenen una utilitat més: “Robotitzar la manipulació destra (vestir, fer llits, recollir roba de persones infectades) pot ajudar molt en contextos infecciosos com el de la pandèmia actual, per evitar que els sanitaris s’hagin d’exposar tant”.

I com es troba la robòtica a Catalunya actualment? “Tenim un nivell de recerca que no té res a envejar a la dels principals països europeus”, creu Torras. Però, com en altres àmbits, falla el desenvolupament i la comercialització dels productes: “Sovint empreses estrangeres s’acaben beneficiant de la nostra recerca, per no parlar de tot el talent i del gran nombre d’investigadors molt ben formats i competents que exportem”.

Les màquines fan cada vegada més feines, fins i tot creatives. N’hi ha que escriuen articles i fins i tot novel·les. ¿És possible que algun dia un robot escrigui un llibre titulat Estimats humans, on fantasiegi sobre la nostra espècie? Torras creu que l’obra existirà però que no la farà un robot: “Aquest serà el tema del relat que obrirà el meu pròxim recull”.

Xavier Duran és escriptor, periodista científic i químic

stats