Sébastien Thiéry: “Escric per buscar el reconeixement; és addictiu, sempre tinc por que s’acabi”

BarcelonaL’actor i dramaturg francès Sébastien Thiéry va assistir ahir al vespre a l’estrena de Caiguts del cel, una de les seves obres més populars i traduïdes. La comèdia inaugura la temporada al Teatre Condal, protagonitzada per Emma Vilarasau i Jordi Bosch i amb traducció i direcció de Sergi Belbel, un autor que Thiéry admira des que va descobrir Després de la pluja. Conegut com el rei del teatre privat francès, Thiéry va aparèixer en mitjans de tot el món quan va sortir despullat a la gala dels premis de teatre Molière i es va dirigir a la ministra de Cultura francesa, Fleur Pellerin, afirmant que potser hi pot haver teatre sense vestuari, però no sense autor. Li agraeixo que avui vagi vestit, i respon amb una floreta ocurrent.

Aquell nu l’ha perseguit gaire?

Cada cop que parlo amb un periodista o faig una entrevista surt el tema, però el vaig provocar jo.

S’exposava per dir que el teatre no és possible sense autor.

Sí, en principi va començar com una broma. Com a les meves obres, m’agrada que hi hagi humor però que també hi hagi un missatge seriós. La ministra em va trucar l’endemà, i pel que fa a la part còmica em va dir que no mirés els comentaris que hi havia a internet sobre les meves qualitats físiques. I més seriosament, que ella no vol que els autors, els escultors i qualsevol altre artista cobrin l’atur. Però tampoc és la meva lluita, jo el que volia era demostrar que els autors estan desprotegits i que un mal autor està tan desprotegit com un mal actor.

Per què no és la seva lluita? ¿No s’ha significat políticament sobre temes com aquest?

A França els actors tenen sort d’estar protegits socialment. No penso que els autors hagin de tenir més drets: quan un és artista assumeix riscos, ningú et posa una pistola al cap perquè te’n facis. Em vaig despullar per la part còmica i també per fer reflexionar la gent, no per aconseguir res en concret.

El públic del teatre barceloní ha caigut un 20%. Com està la salut del teatre francès?

Hi ha menys públic, però a França hi ha molts ajuts. Va amb el caràcter dels francesos, que sempre s’estan queixant, sempre estan rondinant, però si miressin tots els països veurien que estan prou bé. Potser la gent va menys de vacances i surt menys, però el teatre es manté prou fort. Com que el París Saint-Germain no guanya la lliga com el Barça, hem d’anar al teatre. La crisi sí que ha afectat més el cinema, perquè fer una pel·lícula és molt més car. De fet, hi ha molts actors de cinema que s’han passat al teatre.

Va començar com a actor però va fer el salt com a autor fa deu anys. Per què?

No treballava gaire i tampoc trobava papers prou interessants, i vaig començar a escriure amb ganes que fossin coses que interessessin. Em vaig adonar que com actor era corrent, però quan escrivia era més personal i mostrava més la meva sensibilitat.

Per què escriu?

Per guanyar-me la vida. Però més que pels diners escric per buscar el reconeixement, és addictiu. És un regal molt bonic i tinc por que s’acabi, així que sempre intento escriure una cosa millor perquè no s’acabi. I com que sóc actor, també escric per tenir papers.

Està considerat un dels millors autors de comèdia de bulevard. ¿Encara hi ha prejudicis quan es parla d’atraure grans públics?

El meu teatre és una combinació de dos teatres: el de l’absurd, que et fa reflexionar, i el més divertit, més de comèdia de bulevard. M’agrada que els espectadors no sàpiguen si han de riure o no. Algun cop he fet teatre més reflexiu i més intel·ligent i altres vegades un de més divertit, però m’agrada que els dos estils estiguin barrejats.

Pensa en el públic quan escriu?

I tant, perquè com a actor sé que si el públic no t’entén no reps el feedback necessari. També hi penso molt a nivell de producció, potser fins i tot massa: vull tenir èxit i guanyar diners.

Yasmina Reza és l’únic autor francès que ha estrenat a Broadway. És el seu objectiu?

Més que un objectiu seria un somni, perquè no depèn de mi. Han fet les meves obres al Canadà i també molt a l’Argentina, Mèxic i els països de l’Est, i faran dues obres meves al País Basc i a Madrid. Encara no he entrat en el mercat anglosaxó perquè hi ha un punt de bogeria en el meu treball que no acaben d’entendre. Al final d’una obra meva acabes sense entendre res, i això als anglosaxons no els agrada gens, ells ho volen entendre tot.

D’on sorgeixen les seves obres? D’un tema, d’una anècdota?

Moltes vegades les idees em vénen de la indignació. M’indignen les mateixes coses que a tothom, per això les meves obres tenen tant èxit. Sempre comencen amb una situació sorprenent que desemboca en la revelació d’una veritat. Els protagonistes de Caiguts del cel són una parella d’esquerres que tenen un discurs humanista, i quan troben diners un dels dos es revela com un monstre de dretes per dir que els diners acabaran pervertint la societat. Primer de tot intento fer riure la gent, però també és cert que revelo la seva naturalesa.