Albert Sánchez Piñol invoca el poder narratiu dels xamans

BarcelonaEl director de la Sala Beckett, Toni Casares, va demanar als arquitectes que van rehabilitar l’antiga cooperativa Pau i Justícia, Ricardo Flores i Eva Prats, que no s’excedissin en la seva intervenció per no espantar els “fantasmes” que habiten l’edifici. Albert Sánchez Piñol hi va anar dimarts per fer una conferència, titulada Realitat i ficció: una frontera cultural?, en què no va haver-hi espectres ni aparicions però sí que hi van aparèixer dues figures amb un peu en una altra realitat: els xamans i els mèdiums. Per a l’autor de La pell freda, tant els xamans com els mèdiums són “els dos grans instruments per accedir a altres mons” i per això representen els fonaments de la creativitat literària, amb la diferència que els xamans surten del seu cos per entrar en contacte amb una altra realitat i els mèdiums són posseïts per una altra entitat, un tret d’aquests últims que va trobar comparable amb la manera com els actors es posen dins la pell dels personatges.

“Jo crec que el xamanisme es va inventar perquè la gent s’avorria”, va dir Sánchez Piñol davant un públic entregat com si s’hagués reunit al voltant del foc per escoltar el savi de la tribu. “Els autors teatrals han de fer viatges xamànics i alhora han de deixar-se posseir pels seus personatges”, va subratllar l’autor.

“El xamanisme trenca amb la racionalitat”, va dir també Sánchez Piñol, tot i que va reconèixer que per escriure és necessari l’element racional: “Tots els nens són xamans, però quan creixen els tallem el xamanisme”. A més, creu que internet permet fer una mena de “viatges xamànics”, tot i que reconeix que el capitalisme “ha accelerat el ritme de les narracions”. Sánchez Piñol no es va poder doctorar en antropologia perquè l’hi va impedir l’esclat de la guerra civil al Congo, on feia treball de camp sobre els mbuti, i aquesta tribu de pigmeus li va servir per parlar de l’excepció de no tancar l’estructura més habitual de les narracions de presentació, nus i desenllaç, un esquema que ell anomena familiarment “Papitu”.

Albert Sánchez Piñol va encetar el cicle de conferències, lectures i tallers organitzats per la Beckett i la UOC Res no és mentida. Joves i ficció en temps digitals, que inclou dues produccions pròpies del teatre, El chico de la última fila, de Juan Mayorga, i Andrea pixelada, de Cristina Clemente. “Volem rebentar la bombolla en què viu la creació teatral. Les activitats no són un complement als espectacles, sinó que vam anar a la UOC, els vam vomitar les nostres preocupacions i després vam triar els espectacles”, va afirmar Toni Casares. “Explicar històries és potser el que ens fa humans, i és més important per a l’evolució humana que els avenços tecnològics”, va subratllar la professora de la UOC Elisenda Ardèvol.