Sami Naïr: "La línia vermella de la Primavera Àrab és que no es toqui el petroli saudita"

Comenci pel títol del seu últim llibre. Per què s'han rebel·lat els pobles del món àrab?

En tots aquests països s'ha produït l'arribada d'una nova generació, que no té la història de la lluita contra la colonització ni els problemes identitaris lligats a la dominació colonial. És una generació molt més lliure de mentalitat. Tenen entre 15 i 40 anys i no han pogut gaudir mai dels recursos del seu país. Això explica per què els exèrcits no s'han posat del tot de part dels dictadors. L'altre motor ha estat internet, que ha jugat un paper de partit organitzador, un partit desconegut per als règims, que no podien fer res. El mòbil es va convertir en un aparell diabòlic , que va ser molt més eficaç que l'exèrcit o la policia. El que passava a Tunis el mateix dia se sabia al Caire, encara que els mitjans de comunicació no en deien res.

Ningú parlava de religió quan van esclatar les revoltes.

Ningú. A Tunísia els islamistes van intentar entrar en una manifestació i la gent els va respondre que no hi tenien res a veure. Però, després d'un any i mig de transició, quan es convoquen les eleccions, els únics que tenien una organització davant del poder eren els islamistes. Feia 30 anys que treballaven amb la gent als barris pobres, socialitzant la seva ideologia, a canvi de diners! I davant del vot, ells tenien una força amb la qual els joves no podien competir: aquesta és la feblesa d'internet i d'una generació que no tenia organització política. És el mateix que passa aquí amb el moviment 15-M: és explosiu, però a l'hora de decidir està fora de joc. Però si s'analitza el nivell de participació i els vots obtinguts pels islamistes, es veu clarament que són minoritaris, en tots els països.

Les eleccions van ser un error?

No ho crec. Des de la independència, aquests països han viscut sota dictadures. Aquest cicle postcolonial s'ha acabat. I també la dominació total sobre el que aquí anomenem societat civil . Però la societat civil no ha de ser per força bona: al seu si hi ha forces reaccionàries, religioses, conservadores... és així i s'ha d'acceptar. Els islamistes guanyen les eleccions... i què farem, aturar-los amb una altra dictadura?

On som ara?

És una transició política oberta. Si els islamistes aconsegueixen consolidar el seu poder, pot desembocar en estats teocràtics. Si no, es pot avançar cap a una experiència democràtica oberta, amb un sistema d'alternança entre els demòcrates laics i aquestes forces, que representen el fons històric, antropològic i cultural d'aquestes societats. No s'ha d'oblidar que el poble ha tingut sempre la religió com a element de defensa davant de l'exterior. La religió ha estat un escut identitari, davant un món occidental que ha dominat aquests països. Els algerians fins al 1948 no van tenir el dret d'aprendre àrab a les escoles públiques: només ho podien fer a les escoles religioses.

També el carrer qüestiona ara els governs islamistes.

S'han desgastat al poder pel seu fracàs econòmic: perquè una cosa és comprar un xai i regalar-l'hi a una família pobra un dia de festa i una altra trobar feina per a la gent. El segon problema és que han volgut córrer molt cap a un estat teocràtic.

Abans al nord d'Àfrica hi havia hagut alçaments, però cap va desencadenar aquest terratrèmol.

Els exèrcits es van adonar que aquesta vegada era diferent, que si s'enfrontaven al poble perdrien. Perquè el poble estava decidit a morir. A l'islam la immolació és un acte de covardia, no de coratge. Mohamed Bouazizi va canviar totalment això, en un país de tradició laica, Tunísia. El seu missatge era: "M'ho heu pres tot, però no em podreu prendre la dignitat". I tothom ho va entendre d'aquesta manera. La ràbia contra les dictadures era enorme i l'efecte dòmino es va estendre des del Marroc fins a Oman. Hi ha hagut manifestacions a l'Aràbia Saudita! Això demostra que hi ha una identitat comuna i que el procés era ineluctable i imparable. Com ho va ser als països de l'Est.

Revolta o revolució?

Som davant d'una autèntica revolució. Per això aquests països són encara avui els més lliures. A Tunísia, malgrat el govern islamista, els diaris escriuen insults i caricatures que a Europa no serien acceptables. No poden empresonar els activistes, i les dones s'estan convertint en un actor polític. Els dirigents islamistes saben que estan en el punt de mira, i que per una paraula fora de lloc els muntaran una manifestació. I això és extraordinari.

Europa se sap adaptar al canvi?

La diplomàcia europea no existeix. No va reaccionar, no va dir res. Com sempre, al final, va acabar proposant uns plans d'inversió que no s'han dut a terme. La Gran Bretanya i França hi han intervingut, per la seva relació històrica amb aquests països. El paradigma europeu és molt senzill: estabilitat política (amb la dictadura o amb els islamistes), controlar els fluxos migratoris i millor els islamistes suposadament moderats que els integristes. La posició dels Estats Units és més geopolítica: el que volen al Mediterrani és debilitar el paper de Rússia, donar suport a Israel... i la línia vermella és que no es toquin els pous de petroli de l'Aràbia Saudita.