23/10/2020

Salvar el planeta per salvar-nos a nosaltres mateixos

2 min
La disponibilitat d’aigua potable depèn dels ecosistemes salvatges.

Els documentals de Sir David Attenborough tenen algunes de les virtuts de les millors pel·lícules. Una estructura narrativa que bascula entre la llum i l’ombra en la qual se succeeixen escenes idíl·liques amb terrabastalls de mort, sang i paràsits, a més d’una intensitat dramàtica farcida de giragonses de guió. Un dramatisme i uns girs que, en definitiva, són indispensables per mantenir el delicat equilibri que ha assolit a la Terra aquesta meravella alambinada i multiforme que anomenem vida. A la sèrie Planet Earth 2, Attenborouhg va narrar una seqüència de ressons hitchcockians en què una iguana s’escapolia d’una caterva de serps famolenques. A Blue Planet 2, capturava l’essència d’un món que, tot i ser real, sembla tret d’una fantasia que ja voldria haver imaginat Tolkien.

A més, la veu vellutada d’aquest sir nonagenari coneix el joc de l’expectativa com cap altre locutor. Una veu que, a base de modulacions i d’un discurs que amb els anys ha evolucionat des de la transmissió d’informació cap a la narració d’històries, clava l’espectador al sofà a l’expectativa del que vindrà. Les narracions d’Attenborough també aconsegueixen el mateix que les pel·lícules d’aventures que miràvem de petits: si havent-ne vist una de pirates ens posàvem immediatament a grimpar amb una espasa de cartró i un pedaç a l’ull, ara, de grans, després d’aquests documentals volem travessar la jungla de Nova Guinea per presenciar la dansa nupcial de l’ocell del paradís o submergir-nos en una llacuna coral·lina per observar la inusitada capacitat d’un peix per utilitzar objectes.

Una crida a l’acció per salvar-nos

L’últim documental d’Attenborough, que es titula David Attenborough: A life on our planet i que s’acaba d’estrenar a Netflix, convida a l’acció amb la mateixa intensitat però amb un enfocament diferent: salvar-nos. A partir d’una trajectòria de setanta anys de documentar la vida salvatge, el presentador britànic s’erigeix en un testimoni privilegiat de la transformació a què hem sotmès el planeta. Avui, el 96% de la massa animal viva correspon a éssers humans i a animals destinats al consum humà. El 4% restant és la vida salvatge que queda.

S’ha de protegir aquest 4%? Hi ha molts motius per fer-ho, sens dubte, però el principal és egoista: sense ell, els humans estem condemnats. La disponibilitat d’aigua potable i les condicions que fan viables les àrees de conreu d’aliments, per exemple, estan estretament lligades a la qualitat dels ecosistemes salvatges.

¿Som a temps, doncs, de protegir el poc que hem deixat? Attenborough diu que sí. Això mateix constata un estudi publicat recentment a la revista Nature amb participació de científics de la Universitat Autònoma de Barcelona. Segons aquest treball, restaurar el 30% dels ecosistemes del món en certes àrees clau previndria el 70% de les extincions d’espècies projectades i capturaria la meitat del diòxid de carboni emès a l’atmosfera des de la Revolució Industrial. El repte és tan majúscul com obligatori. La pregunta clau és, només, si estarem a l’alçada de salvar-nos a nosaltres mateixos.

stats