La resignació no farà un millor govern
És una obvietat que tres anys continuats de repressió política, policial i judicial no han dut a cap revolta institucional ni a cap aixecament popular. Ben al contrari, el pas dels dies, amb la inestimable contribució dels qui han tingut el control de la interpretació dels fets, ha aconseguit normalitzar l’abús. És cert que el combat contra la pandèmia s’ha convertit en la prioritat del Govern i que ha posat obstacles greus a les dinàmiques de protesta al carrer. Però no ens enganyem: des d’abans de la pandèmia, el peix de la rebel·lió i la desobediència ja estava quasi tot venut.
Tanmateix, aquest desinflament no es deu pas a aquells que des del principi han considerat que no hi havia tal repressió i que s’aplicava el just imperi de la llei. Si es desafiava l’Estat i s’estava avisat de les conseqüències de fer-ho, diuen, de què us queixeu? No: qui en té la responsabilitat és una bona part del mateix independentisme que, dividit, cada vegada més obertament, s’ha anat desvinculant de l'1-O –tot hauria estat un gran engany planificat–, o ha anat considerant que no s’ha passat de les gesticulacions poc o molt heroiques però, en definitiva, inútils, si no perjudicials.
Un dels recursos retòrics per menystenir l’impacte de la repressió ha estat qualificar la revolta de simbòlica. No insistiré en l’eficàcia del símbol perquè no estem en un debat racional sinó en un combat en què les paraules són dagues per ferir l’adversari. Aneu-li a dir a Rosa Parks que seure on no tocava a l’autobús era un gest simbòlic inútil i que, vist que hi havia discriminació per estona, més valia ser pragmàtica i implicar-se en la millora d’un govern racista! L’altre recurs que naturalitza la repressió és dissociar determinades lògiques socials fins a fer-les inoperants. Fa uns dies observava que contraposar diàleg i confrontació era un contrasentit. Un diàleg que no sigui un mer parlar per parlar, és confrontació d’idees, d’interessos i d’estratègies. I tota confrontació democràtica, en darrera instància, porta al més valuós diàleg possible amb l’adversari: les urnes.
Ara, però, s’estén una altra de dicotomia forçada que troba fonament en allò del primum vivere deinde philosophari. Com que això de la independència va per llarg –si no és una quimera–, de moment toquem de peus a terra, siguem pragmàtics i dediquem-nos a governar allò que tenim. Dit amb la boca més oberta o més petita, es tracta de recuperar el bon govern de l’autonomia. L’argument amaga grans febleses. La primera de totes, la de suposar que els governs del diguem-ne pre-Procés, van ser bons i eficaços. Només cal fer memòria dels tres darrers: des del de la reforma fracassada de l’Estatut, fins als dos de les retallades, és a dir, el del segon tripartit i el del pacte fiscal. Els grans èxits del pragmatisme! Mai una acció pragmàtica pot ser un qui dia passa, any empeny, sense horitzó. O ens hem de creure allò de Pedro Sánchez quan diu que farà uns pressupostos ”sense ideologia”?
El contrari és cert. Babieca, el cavall del Cid, li diu al del Quixot: “Metafísico estáis”. I un amagrit Rocinante respon: “Es que no como”. Exacte: ¿és que ja no recordem què va portar tres quartes parts del país a sentir-se sobirà i mig país a voler la independència? Sí: la històrica desídia en les inversions de l’Estat, l’accelerada vulneració de les competències autonòmiques, el menyspreu a la diversitat cultural i lingüística; l’etern espoli fiscal, la ruptura unilateral del pacte constitucional pel TC i, en definitiva, la voluntat d’humiliació negant el reconeixement dels drets nacionals de Catalunya. Sí: va ser la gana!
¿I ara em dieu que es tracta de viure el millor possible, malgrat el jou de la repressió? ¿Que no era la independència, lluny d’identitarismes etnicistes, una aposta per una vida millor, sobretot en dignitat política i drets socials? ¿És que la resignació ens tornarà res d’allò que ja no teníem perquè ja ens ho havien pres?
