La confiança, un risc necessari

L'alentiment del camí cap a la independència de Catalunya ha comportat una minva molt significativa dels grans esdeveniments que anaven marcant les fites assolides. Això ha provocat percepcions i estats d'ànim de tota mena. Per a uns, l'allunyament d'objectius precisos, i fins i tot la seva inexistència, ha estat vist com un senyal de reculada i causa de desànim. En altres casos, la necessitat d'inventar-ne peti qui peti ha centrat l'atenció en nimietats que, sobreinterpretades, fàcilment es converteixen en senyals confirmatoris dels propis desitjos. A l'independentisme, de fa temps, li manquen fets i li sobren especulacions.

Aquesta lògica és la que ara mateix acompanya la posada en marxa d'una taula de diàleg entre el govern espanyol i el català. L'establiment de la data, la decisió sobre qui en formarà part i, encara més, de què s'hi parlarà han provocat un munt d'expectatives –a favor i en contra– absolutament desproporcionades en relació amb els fets materials sobre els quals es podrien sustentar. Ningú no pot saber de què servirà aquesta taula, d'altra banda, tan condicionada per factors externs a allò que efectivament s'hi tracti. Però sense que encara s'hagi reunit, ja ha facilitat tota mena d'interpretacions que anticipaven èxits i fracassos, i ha convidat a fer aquella mena de judicis d'intencions que reforcen les preses de posició partidista.

Per la meva banda, em resisteixo a vaticinar cap resultat sobre si la taula de diàleg podrà resoldre un conflicte polític que, arribats on som, difícilment té altra via que la d'un referèndum. Però més que no pas aventurar res, prefereixo seguir el criteri del psicòleg social Toshio Yamagishi (1948-2018) sobre la “asimetria informacional” que hi ha entre el confiar i el desconfiar. Segons Yamagishi, s'aprèn més confiant que desconfiant per la simple raó que qui confia en alguna cosa, finalment, pot contrastar l'encert o no d'haver-ho fet. En canvi, qui desconfia tanca la porta a poder comprovar l’encert o no de la seva aposta. No cal dir que, com suggeria Yamagishi, els costos de la confiança són superiors als de la desconfiança perquè els primers, en cas d’error, són constatables, mentre que els segons, en no tenir l’oportunitat de contrastar-ne el resultat, resten ocults per sempre. En qualsevol cas, les seves recerques van demostrar els avantatges d'aprendre a ser confiat, de manera que la confiança no seria només una qualitat moral, sinó un comportament intel·ligent.

Aplicat al cas que ens ocupa, facilitar la taula de diàleg que es posarà en marxa aquest dimecres proporcionarà més evidències sobre la necessitat i les possibilitats de la independència que no pas si a priori se n’impedeix el funcionament. S’entenen, esclar, totes les reserves derivades de la llarga experiència de relacions frustrades amb Espanya. Però, en aquest cas, és bo aplicar-hi, per dir-ho així, una confiança instrumental, que no vol dir pas una esperança ingènua. I, si més no, mentre s’esperen les decisions judicials europees o les properes eleccions catalanes, i a manca de cap altre pla d’acció, la taula de diàleg acabarà posant en evidència les veritables intencions i capacitats de cadascuna de les quatre parts que s’hi asseuen.

Per aquesta mateixa raó, la de partir d’una confiança instrumental i no pas ingènua, seria molt convenient la presència d’una mediació independent que fes més difícil la manipulació informativa del contingut del diàleg que s’hi produeixi. També seria necessari un compromís temporal perquè el diàleg no esdevingués un pretext, un qui dia passa any empeny, a l’espera que el conflicte es podrís. I, lògicament, s’ha de determinar un temari per tal que quedi clar que s’hi tractarà el conflicte territorial i la superació del marc repressiu actual, i no pas les qüestions que ja tenen les seves pròpies vies de negociació.

El risc d’un fracàs de la taula de diàleg és el preu que ara cal pagar per carregar-se de més raons en el camí cap a la independència.