23/02/2019

Salvador Busquets: “Si no fem habitatge social, l’exclusió es mantindrà”

7 min

Fa gairebé un quart de segle que treballa diàriament amb la pobresa. Anem a pitjor o a millor?

Les dues coses simultàniament. Anem a pitjor perquè per primer cop en els últims 50 anys la pobresa severa augmenta. Ara hi ha més persones que estan pitjor -tant en percentatge com en valor absolut- que quan va començar la crisi, l’any 2008. Però, per altra banda, també constatem més preocupació de la ciutadania i més sensibilitat de les administracions. Però ens preocupa la gran dificultat per transformar la sensibilitat individual i la preocupació oficial en polítiques socials que tinguin la capacitat de transformar les condicions de vida de les persones que estan en situació de pobresa. Això sí, s’ha millorat en comprensió del fenomen. Ja no és culpa dels pobres ser pobre.

I on és el problema?

Els problemes són diversos, però, sobretot, anem molt endarrerits en habitatge públic. A Espanya no passa del 2%. A la Unió Europea, de mitjana, està entre el 15% i el 18%. A Viena, el 60%; a Berlín, el 50%, i a Amsterdam supera el 25%. Cada any que no ens posem al ritme de la mitjana europea ens n’anem allunyant més.

Han passat més de 10 anys des de l’inici de la crisi i resulta que, amb dades de l’Enquesta de Població Activa, Catalunya no tenia una taxa d’atur tan baixa al gener des del 2008. Per tant, molta gent ha trobat feina.

Sí, però ja fa deu anys que sabem que el treball ha perdut la seva capacitat d’ascensor social. Hi ha més feina i hi ha molta més activitat, però aquesta activitat no forçosament representa capacitat per construir el teu projecte vital sobre unes bases sòlides. És la precarietat. En el millor dels casos, estem parlant de sous bons però amb horari molt fragmentat, no suficient perquè tu puguis establir la teva vida. I el que es dona més sovint són horaris fragmentats amb salaris baixos.

¿Com es va quedar quan va llegir que el Banc d’Espanya va alertar dels efectes negatius d’apujar el salari mínim a 900 euros?

Indignat. La fixació d’un salari mínim és una qüestió ètica. Ja sé que pot semblar molt naïf, però no és que les persones estiguem al servei de l’economia, sinó que l’economia hauria d’estar al servei de les persones. Salaris de 700 euros i lloguers de 900?

Si ara poguéssim solucionar-ho, ¿per on començaria?

Les persones i famílies que no tenen un habitatge, si accedeixen a la renda garantida de ciutadania es troben que aquesta renda fa pessigolles a la seva situació, no els transforma. Acabaran rellogant una habitació a 400-450 euros. I tinguem-ho clar: els dos pilars fonamentals sobre els quals tots construïm la nostra vida és tenir un habitatge i tenir una feina. Amb l’afegit que, si tu no tens una feina hi ha una prestació d’atur, i pots tenir uns ingressos. Si no tens un habitatge i perds la feina caus al pou. Fa vint anys, quan jo estava a Arrels, el temps de caiguda d’una persona al pou de la misèria era de set anys. Ara s’ha accelerat i caus al pou en dos anys. Perquè no hi ha coixí econòmic, ni teu ni de la família. La xarxa familiar està esgotada. Tots ho sabem. El més dur de la crisi no ha sigut la intensitat, que ha sigut molt forta, sinó sobretot la durada. Al ser tan llarga ha fet que els estalvis, el coixí que totes les famílies tenien, s’hagi esgotat.

Qui va ara a Càritas?

Persones de tot tipus. Un 57% són dones, famílies monoparentals o que s’han trencat pel que sigui. Tenim un equipament que dona suport a dones víctimes de violència de gènere. Una dona que tingui un o dos fills i sigui víctima de violència de gènere, per protegir-se, ha de marxar de casa. Nosaltres les podem aixoplugar un o dos anys i després les ajudem a trobar un altre pis. Al trencament violent de la parella s’hi afegeix la pèrdua d’una feina. A sobre, elles no volen dir que busquen feina perquè són víctimes de violència de la parella. Tot això obliga a un treball discret i pacient. I per això, avui Càritas estem deixant de ser una entitat mitjaneta i som mitjana. Tenim un pressupost de 22-23 milions anuals. Ja fa 27 anys, Càritas va constituir la Fundació Foment de l’Habitatge Social, que avui en dia està gestionant 400 habitatges, dels quals 115 són propis de la Fundació o de Càritas i la resta estan cedits temporalment o bé per l’administració o bé per entitats financeres. 400 habitatges sembla molt, però sempre tenim una llista d’espera de 20 o 25 famílies. La situació és greu i la política d’habitatge no es fa des de les entitats, per grans que siguin. Només es pot fer des de la política, des de les administracions.

Més de la meitat dels que truquen a la porta de Càritas són dones. I el 45% restant?

Homes joves que van deixar els estudis per entrar en el mercat de treball i ara s’han trobat penjats. I homes grans a qui van dir: “Vostè ja no treballarà mai més”. De fet, un dels nostres programes estrella és d’inserció laboral. Funciona en tres etapes: acollida, millora d’habilitats i experiència laboral. En els anys durs de la crisi, sobretot 2010, 2011, 2012, més de la meitat del pressupost anava a l’etapa d’acollida. Les persones ens venien tancades i no creien que se’n poguessin sortir. Estem parlant de persones de més de 45 anys que duien 4, 5, 6 anys a l’atur. I és per a aquestes persones que el 2013 es va posar en marxa el servei d’acompanyament a l’ocupació. Vam acabar el 2018 amb més de 3.000 insercions laborals. La sostenibilitat en el treball de les persones que han passat pels nostres programes està per damunt del 60%.

Abans m’ha dit que hi ha un moment en què les entitats privades com Càritas ja no hi poden fer més, que la transformació social ha de venir de polítiques públiques. ¿Ha tingut la impressió que estava buidant el mar amb una galleda?

Per descomptat, sovint tens aquesta impressió. Un ciutadà de l’estat espanyol rep, quan vol accedir a un habitatge, una cinquena part del que de mitjana rep un ciutadà de la Unió Europea. ¿I creiem que amb una cinquena part aconseguirem els mateixos resultats que la Unió Europea? Això en part és perquè ens hi hem acostumat massa. Parlem de la inflació o del PIB, però ningú s’interessa per les quatre o cinc magnituds socials, que són les que indiquen quin és el nivell de benestar. Ningú.

Tampoc les esquerres?

Jo crec que no. A veure, els responsables d’entitats socials són més aviat d’esquerres, però he après que d’on menys t’ho penses pot haver-hi resposta positiva. I ho deixo aquí. El que veig són les dades de benestar de l’oficina Eurostat. Són dades que no interessen, que no entren en l’agenda política. De fet, són dos anys velles. No són com el PIB o l’atur, que són dades fresques. Es considera que per al benestar n’hi ha prou que l’economia vagi bé. I no és veritat. L’economia ha d’anar bé i hi ha d’haver una bona redistribució. No es creuen que els indicadors socials són un bon indicador de la salut d’una col·lectivitat. Pensen que hi ha el PIB i que amb això ja n’hi ha prou. Cada mes vaig dues vegades a Madrid i utilitzo l’AVE. A mi em va molt bé, sí, però s’ha fet AVE en llocs on no hi ha passatgers. Per què no es feia habitatge social? Trobo a faltar un desenvolupament econòmic més harmònic. Al començament de la crisi es va parlar de fer un capitalisme més humà.

Fins i tot Sarkozy va parlar de “refundar el capitalisme”.

Ara, a sobre, vindrà la societat dualitzada per la digitalització. Els que tinguin coneixements tècnics importants viuran bé o molt bé. Però hi ha un altre col·lectiu que no. ¿És culpa seva? Mira aquest cercle viciós: el nombre de treballadors que malgrat tenir contracte de treball ja estan per sota del llindar de pobresa pràcticament s’ha doblat de l’any 2007 al 2017. I acaben sent desnonats del pis de lloguer. I potser se’n van d’okupes i punxen l’aigua, i potser la llum. No ho justifico, però el que sí que dic és que, en aquestes famílies, l’última de les preocupacions és si els fills poden accedir a internet. Els fills d’aquestes famílies ja no viuen connectats. I quan tinguin 17 anys algú els dirà que no aprofitaven el temps. La preocupació dels seus pares era com podien accedir a l’aigua, accedir a la llum i trampejar la situació perquè com a mínim tinguessin un sostre. Això nosaltres ho veiem: a la diòcesi de Barcelona les situacions d’amuntegament estan afectant el 36% de la població.

¿Per on veu que hi pot haver alguna solució?

El moviment cooperatiu és una molt bona resposta, però, si no fem habitatge social, l’exclusió es mantindrà. Tenim una discussió interna a Càritas: renda bàsica sí i renda bàsica no. Jo dic que renda bàsica sí, però no ara. És massa fàcil establir una renda bàsica i oblidar-nos de construir un parc de pisos públics. Podem caure en la temptació de dir: “Jo dono la renda bàsica i tu ja t’espavilaràs”. No pot ser que la classe política i les administracions públiques creguin que es pot no atendre la situació de l’habitatge in aeternum. Jo no sé si ho veuré, per edat de jubilació em refereixo, però així no podem seguir.

I què passaria en cas que eliminéssim totes les Càritas i paguéssim més impostos?

El que passa és que el dolor aliè no ens deixa indiferents, i encara que no hi poguéssim fer res, estaríem al costat de la persona i l’acompanyaríem. Mirem d’agafar la mà de la gent, celebrar el seu aniversari, que no estigui sola. Això ningú ens ho pot prendre. És veritat que acompanyar sense transformar les condicions de vida no pot ser. Però nosaltres, mentre treballem per transformar, acompanyem.

stats