Salut, risc i autonomia personal
Més enllà de les conseqüències dramàtiques, i sigui quan sigui que es pugui donar per acabada la pandèmia, el covid-19 també ens hauria de fer qüestionar la relació que tenim amb la pròpia salut per millorar la manera com la gestionem. La meva tesi és que l’extraordinària extensió i millora que ha viscut el sistema sanitari en les darreres dècades, paradoxalment, ha produït una gran reculada en la cultura popular de la cura personal. Ara el covid-19 ens recorda l’enorme responsabilitat individual que tenim de vetllar per la nostra pròpia salut, però l’hauríem de fer també extensiva a altres àmbits quotidians que hem cedit al sistema sanitari fins a ser-ne excessivament dependents.
La doctora Maria Neira, directora de Salut Pública de l’OMS, afirmava en l’entrevista a l’ARA d’aquest diumenge que “cadascú de nosaltres ha de ser el seu propi gestor del risc”. Ella ho sostenia en relació a les mesures relatives a la pandèmia. Però jo ho faria extensible a totes les dimensions de la pròpia salut. No dic que n’haguem de ser els únics gestors, però crec que tampoc és bo que haguem quedat quasi despullats de tota responsabilitat. Quina educació per a la salut es rep actualment en relació a les malalties més lleus i comunes? Quins hàbits de salut es transmeten a casa? Quins coneixements sanitaris considerem elementals i són majoritàriament compartits?
La meva generació ha viscut el canvi radical de passar de l’autogestió de la majoria de malalties lleus a la cessió total de la seva cura al sistema de salut. Abans anar al metge era una decisió de caràcter excepcional. Les febres -tenir dècimes-, els mals de panxa -fer un racó-, els mals de coll i les angines, les diarrees o els vòmits lleus es resolien gràcies a una cultura popular transmesa oralment. Les suades, els laxants, els sucs de llimona amb mel, les dietes d’arròs bullit, l’aigua del Carme, les infusions i, esclar, els dies de llit s’utilitzaven amb una intel·ligència pràctica producte més de l’experiència que de la ciència. I el metge de capçalera només era cridat quan s’esgotaven els recursos propis. No ho recordo pas amb nostàlgia vistos els resultats d’una medicina científica i d’un sistema sanitari eficaç que en un segle han aconseguit doblar la nostra esperança de vida. Però tampoc no veig clara la dependència en el cas de les malalties lleus i comunes ara deixades en mans d’un complex i costosíssim sistema sanitari o, pitjor, de la publicitat als mitjans de comunicació i a unes xarxes socials sense control.
Entre aquella cultura popular autosuficient i aquesta dependència d’ara que fa portar una criatura amb dècimes a Urgències acompanyada d’un pares angoixats perquè són absolutament ignorants d’allò que té, hi hauria d’haver un punt intermedi. El debat actual sobre la salut s’ha focalitzat en l’alimentació i l’exercici físic i darrerament també en els horaris, però sovint més com una moda que com un hàbit, tal com mostren els problemes creixents d’obesitat, entre d’altres. I malgrat la intromissió de teories confusionàries, de dietes perilloses o de negocis pseudomèdics engreixats per tota mena de pors irracionals, aquests debats assenyalen progressos en la bona direcció. Però, des del meu punt de vista, segueix desatesa aquesta franja que va de la malaltia lleu a la que necessita atenció mèdica professional. Caldria empoderar el ciutadà amb una cultura sanitària bàsica que li permetés ser el gestor dels seus riscos més elementals per garantir una cura adequada. Penso en unes pautes d’higiene millorades -mans netes, horaris de son, mascaretes en cas de malalties infeccioses...-, però també en la resposta autònoma a refredats, grips, mals de coll, lleus indigestions, desinfeccions de petites ferides... La idea és que més autonomia personal fonamentada en una bona formació en salut domèstica també derivaria en un comportament més responsable que podria contrarestar l’actual insensatesa a què convida la fàcil i sovint compulsiva dependència del sistema sanitari.
