BarcelonaL’última vegada que la vam veure va ser confinada a casa seva, conversant amb Jordi Évole sobre la vida, sobre els temps dolorosos que ens ha tocat viure, sobre la malaltia que la consumia des de feia mesos. Rosa Maria Sardà era la Sardà, sempre pletòrica de loquacitat, sentit crític, llengua afilada i aquella espurna de mala bava que tant li costava controlar però que em sembla que qui més qui menys ja sabia que venia amb el pack. També aquell dia va ser la Sardà, el dia en què va exclamar que al càncer no se’l derrotava perquè és invencible. Ara que ja no hi és, intento recordar quina és la meva primera Sardà. Se’m confonen dos records que no sé quin va ser abans. Un és Ahí te quiero ver, aquell xou seu a TVE tan particular, tan intens, tan injectat de personalitat i de força expressiva. L’altre és l’enregistrament d’Ai, carai a TV3. Va ser el primer muntatge teatral que va dirigir, al Lliure i amb el text de Benet i Jornet, el seu gran amic. Era molt jove, però la Sardà ja començava a resultar-me familiar, ja em sonava. La veia com a xòuman a la tele i m’explicaven que també dirigia teatre. Caram.
Amb el pas dels anys, la Sardà no ha demanat permís per a instal·lar-se còmodament dins el subconscient del cinèfil i del teatrer, de tots aquells pels quals el cinema, el teatre, la cultura en general, són idees troncals, irrenunciables de la pròpia vida. La seva presència, tenaç, constant, ha deixat calat, fondària, imaginari. Olors al TNC. Actrius al costat d’Espert i Lizaran. La presentadora dels Goya. Todo sobre mi madre potser no és la pel·lícula d’Almodóvar amb la qual em quedaria però, en canvi, em resulta impossible oblidar-la al costat de Fernando Fernán Gómez, atemorits per l’Alzheimer que el devasta a ell. Dos personatges preciosos.
Sempre s’amagava darrere les seves ulleres de sol. Si el fotògraf li demanava que se les tragués, declinava amb més o menys diplomàcia. Sabia com volia que es fessin les coses, considerava que la seva manera acostumava a ser la millor. Sabia com calia recitar Sagarra, quines inflexions calia injectar-li perquè no fossin cantarelles. I així, l’Antònia de La Rambla de les Floristes i la Glòria de L’hostal de la Glòria no podien ser millors que amb la seva veu i la seva presència. Sabia quins eren el gest i la mirada millors per transmetre tot el dolor d’una dona desvalguda. Sabia com llançar una rèplica còmica millor que ningú altre. En això, no tenia rival. No portava bé algunes servituds del seu ofici. Les entrevistes quasi sempre li sobraven. Els autògrafs no els podia suportar. Era incapaç de dissimular, no era la reina de l’empatia. Però, en canvi, fora de l’aparador de la fama, dels flaixos i la parafernàlia, podia ser càlida, comprensiva, propera. Ho expliquen quantitat d’actors que han treballat amb ella.
Molts anys després d’aquells primers flaixos, molts, la recordo al rodatge d’Amic/Amat als Jardinets de Gràcia. La versió cinematogràfica de Testament era una realitat i els seus amics Benet i Jornet i Ventura Pons s’havien inventat expressament un personatge per a ella. I pocs anys després, asseguda just al davant meu per a la presentació de Wit, el muntatge que el seu estimat Lluís Pasqual va fer de l’obra de Margaret Edson. Hi donava vida a una malalta de càncer que rememora la seva vida. Pensar-hi ara, amb el record de l’últim instant en què la vam veure, quan ja sabia que la malaltia no marxaria, fa que la memòria sigui un rebombori d’emocions, que pensis en com els personatges s’infiltren en la vida dels còmics. I els còmics en la vida de tothom.
