28/09/2020

Una reforma del delicte de sedició?

4 min
Milers de ciutadans van concentrar-se davant la seu del departament d’Economia durant tot el 20 de setembre de l’any passat per protestar contra l’operatiu policial contra l’1-O.

Cal desconfiar de les propostes de reforma del Codi Penal fetes a cop de maniobra política populista. Ara el govern central proposa en aquest context reformar l'article 544 del Codi Penal que tipifica el delicte de sedició.

Es va dir en un primer moment que es modificaria el delicte per incloure-hi de manera clara que el delicte de sedició exigia violència. Sembla que la proposta va en el sentit de crear un subtipus de sedició no violenta castigada amb quatre anys de presó. Realment una proposta que crec que és un bunyol delirant.

Considerar, com han fet el Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional, una manifestació pacífica com la del 20 de setembre o la votació en referèndum com a actes de sedició perquè van ser massius, i trobar-los tumultuaris, és negar la realitat. Una manifestació o un referèndum mai poden ser un acte sediciós, ja que són actes democràtics. Donar-los aquesta qualificació pel sentit ideològic dels manifestants o per la finalitat política del referèndum és una aberració jurídica greu que posa en entredit l'objectiu que la Constitució atribueix als tribunals: la protecció dels drets fonamentals.

Pretendre, ara, modificar el delicte per establir un tipus menys onerós per a casos de sedició no violenta és voler esmenar la greu injustícia comesa per la justícia espanyola. S'establiria així un delicte polític contra tota dissidència que pugui tenir un sentit de resistència pacífica, que el TEDH ha considerat que és una forma d'actuar legítima dins del que representa la llibertat d'expressió.

I és que a l’estat espanyol, malgrat el que diu de manera pomposa el preàmbul de l'avantprojecte de la llei de la memòria democràtica, hi ha una tradició poc democràtica i poc liberal.

El 1900, en el moment en què el catalanisme despuntava, es va reformar l'article 248 del Codi Penal, corresponent al delicte de rebel·lió, per establir-ne un subtipus que penalitzava les reivindicacions polítiques que ataquessin la “integridad de la nación española”, i que es podia cometre mitjançant discursos, impremta o l'actuació d’associacions. Era la primera vegada que s’introduïa aquest concepte i que es tipificava dins de la rebel·lió.

Amb això es van encausar els promotors d'un míting a Borrassà pel cartell que l'anunciava, que reivindicava l'autonomia. El fiscal va imputar els organitzadors per inducció al delicte de temptativa de rebel·lió per la frase: “No dubtem que amb veritable unió i fe en la causa nacional de Catalunya, la victòria serà nostra; mentrestant els nostres crits han de ser Visca l’Autonomia i Visca Catalunya!” Sobre aquesta declaració, el ministeri públic feia: “Envuelve propósitos de despojar a los Ministros de la corona de sus facultades constitucionales y atacan la integridad de la Nación Española.

Com sabem, després del perillós acudit de Junceda al ¡Cu-Cut!, els oficials de la guarnició de Barcelona van assaltar la redacció d'aquesta revista humorística i la del diari La Veu de Catalunya. Doncs bé, en lloc de castigar aquesta actuació "tumultuosa" dels militars, es va fer una nova reforma del delicte de rebel·lió amb la llei de jurisdiccions, que ampliava la possibilitat de cometre el delicte "por escrito, por medio de la imprenta, gravado, estampas, alegorías, caricaturas, signos, gritos o alusiones, ultajen la Nación, a su bandera, himno nacional”.

La llei de jurisdiccions va tenir el rebuig dels partits catalans, llevat dels lerrouxistes: des dels republicans nacionalistes, passant per la Lliga fins als carlins amb la candidatura unitària de Solidaritat Catalana. Aquella reforma va portar a la presó polítics i periodistes fins que la República la va derogar.

La proposta que es fa ara és tan inacceptable com la de la llei de jurisdiccions. Admetre-la significaria acceptar que la convocatòria d'un referèndum o una altra votació o d'una gran manifestació fos considerat un acte sediciós, un delicte impropi d'un país democràtic.

L'únic objectiu que semblen tenir el govern central i els que han proposat aquesta reforma legal és blanquejar la justícia, la policia i la Fiscalia responsables de la barbaritat del judici del Procés. Unides Podem, que l’ha impulsat, sembla no ser prou conscient del que representaria per als moviments populars dissidents.

El problema de fons, tanmateix, no és la redacció d'aquest delicte sinó l'actuació de la justícia, la Fiscalia i la Guàrdia Civil, que, deformant els fets, han creat un delicte no tipificat, trencant així tot principi i garantia penal. Aquesta és la qüestió que cal afrontar.

Per solucionar el problema de la repressió política no n’hi hauria prou tampoc derogant l'article 544. El que caldria és reformar tots els tipus utilitzats per la repressió política: la llei mordassa, el delicte d'odi, el de desordres públics, el de desobediència, el d'atemptat a l'autoritat, el de malversació, el de terrorisme, la llei del Tribunal de Comptes, el reglament penitenciari... i altres. I no obstant, no serviria de res. La clau no és la redacció, si els mateixos tribunals segueixen tenint a les seves mans l’aplicació de les lleis i segueixen aplicant, com fins ara, el dret penal de l'enemic, distorsionant el sentit literal de la llei, aplicant criteris d'oportunitat política, amb manca de proporcionalitat i per tant amb una manca absoluta d'imparcialitat. Si no es fa foc nou a la justícia espanyola i la resta de poders de l'Estat, no solucionarem res.

A banda d'això, hem de remarcar que aquesta reforma no afectaria les més de dues mil persones imputades, les persones exiliades i sobretot les confiscadores causes per suposades malversacions i altres multes imposades, una part essencial de la repressió política que patim.

La sentència al president Torra confirmada pel Tribunal Suprem i la de Jordi Pesarrodona demostren que el delicte de desobediència s’ha transformat en un mitjà espuri per penalitzar conductes que no són delictives, sinó que són l'exercici de drets fonamentals imprescindibles per a una democràcia: la llibertat d’expressió i de sufragi en tota la seva amplitud, com els ha definit el TEDH.

Tot això ens demostra que acceptar aquesta reforma seria posar-nos el dogal al coll. S’hi ha de plantejar un rebuig frontal, com va fer Solidaritat Catalana.