La realitat i el desig

Torno poc als poetes de l’anomenada Generació del 27, amb dues excepcions: com a espectador teatral he seguit sempre les obres de Federico García Lorca i com a lector mai he deixat de llegir Luis Cernuda. Ja a la universitat, quan se’m va incitar a llegir aquells poetes, Cernuda era el que em resultava més proper. Em captivava la seva autenticitat: la seva poesia estava travessada per la matèria de la seva vida, per les seves passions i també per les seves irremeiables frustracions. Hi havia, en Cernuda, un dolor essencial que recorria les seves pàgines com un riu invisible. Era, el seu, un art tràgic.

Un dels seus llibres poètics més admirables, Desolación de la quimera, exposa sovint una metàfora, la del mur, que, de fet, d’una manera o altra, està present també a la resta de llibres. Per a Cernuda el mur és aquella frontera que separa el fet viscut i el fet desitjat en tots els ordres de l’existència: des de la sexualitat, permanent font de patiment - Los placeres prohibidos -, fins a la llibertat, sempre ajornada i sempre desplaçada. El mur, així mateix, s’interposa entre la intimitat, tan fonamental per a Cernuda, i la col·lectivitat, seu de la hipocresia i origen dels mals de l’individu.

Luis Cernuda, exiliat polític, va acabar per declarar-se exiliat existencial. A vegades amb una amargura aclaparadora quan, en la seva faceta menys atractiva, culpa en excés els altres, especialment -ai!- els altres escriptors. Amb tot, fins i tot en aquests casos, la veritat cernudiana resulta demolidora. Vaig fer bé de titular la seva antologia definitiva La realidad y el deseo perquè en Luis Cernuda, tràgicament, realitat i desig es mostren enemics, inassolible un i fantasmal l’altre.