Quin mandat?

Tres anys després de l’1 d’Octubre, dos presidents més tard, molta frustració acumulada després i amb una generació política de l’independentisme a la presó i l’exili, es tornarà a convocar els catalans a les urnes. El balanç polític dels darrers anys s’ha fet de manera desigual i amb molta més autocrítica a Catalunya que a l’Estat, on les tapes de les clavegueres del govern Rajoy salten només per l’efecte d’un policia venjatiu i no per la voluntat de comprendre o d’avançar en un diagnòstic realista que ajudi a avaluar com la falta de resposta a la crisi catalana ha erosionat la qualitat democràtica de l’Estat.

CRISI INSTITUCIONAL

La manera com s’ha acceptat la degradació del sistema polític per incapacitat d’assumir el canvi és el veritable problema de fons d’avui a Espanya. Si el Procés va deixar en evidència la incapacitat del govern espanyol de fer front a una crisi institucional de fons que va preferir deixar en mans de la justícia, la fugida vergonyosa del rei Joan Carles i la gestió de la pandèmia del covid han aprofundit la percepció de final d’etapa. De fet, el capítol polític del tancament imperatiu de Madrid quan supera tots els índexs de prudència en el control de la pandèmia ha deixat clar que la comunitat madrilenya és una anomalia dins de l’Estat i que els mecanismes federalitzants del que alguns consideraven l’Estat més descentralitzat d’Europa són un miratge. D’aquesta manera, el PP s’enquista en l’Espanya “una”, i exercint una oposició obstruccionista des de Madrid contra el govern espanyol i la coalició governamental del PSOE i UP no pot ni mantenir la ficció -almenys fins avui- que l’arquitectura territorial d’Espanya permet un estat federalitzant.

Amb Espanya i Catalunya vivint una profunda crisi econòmica sense que es vegi esma política per insuflar vents de canvi estructural i estable, a Catalunya s’ha viscut l’enèsima humiliació institucional amb poca èpica. La sortida de Quim Torra del Palau inhabilitat pel Tribunal Suprem ja és una fotografia per a la història dels greuges, però sense èpica en una societat que ha entrat en una mena de rutina de la derrota.

ABANDONAR LA INSTITUCIÓ

La Generalitat afrontarà els propers cinc mesos amb un Govern en funcions. Torra, que ha marxat menystenint la utilitat del govern de la Generalitat, ha deixat clar que l’administració actual li sembla irrellevant davant del somni. I aquesta és ara la qüestió. ¿Per a JxCat les eleccions han de ser un plebiscit? ¿De què, exactament? ¿Com s’implementen els resultats si es guanya? Què passa si es perd?

El tema del plebiscit arriba amb una opinió pública mirant cap a l’eix dreta esquerra o cap a la gestió. Els partidaris de preservar la institució poden connectar millor amb la ciutadania, si ens guiem per l’última enquesta del CEO, que pren la temperatura a les prioritats ciutadanes. Un 56,6% dels enquestats consideren que el Govern hauria d’afrontar prioritàriament la gestió dels serveis públics dels quals té competència per davant de la resolució del conflicte entre Catalunya i Espanya (39,9%). La dada capgira del tot els resultats anteriors. El 2019, el CEO també va preguntar per aquesta qüestió i aleshores el 56% dels enquestats consideraven prioritari resoldre el conflicte polític, per davant del 36,8% que veien més urgent gestionar les competències pròpies.

I aquesta és ara la qüestió: ¿gestió o un nou plebiscit? ¿I com s’executaria aquest plebiscit amb l’experiència del 27 d’octubre?

Les eleccions seran el 14 de febrer i és el moment de presentar propostes per convidar a tornar a les urnes. Propostes més enllà dels símbols i l’apel·lació a l’emocionalitat, propostes que posin la política al servei del país i concretin en moments greus per a la vida dels individus.

LA CATALUNYA DEL DIA 3

L’1 d’Octubre va ser un moment històric. Un esforç col·lectiu que no complia amb les condicions de garantia de participació suficients per ser vinculant i tenir el reconeixement internacional, i que és un símbol de la determinació del sobiranisme en bona mesura per una reacció de dignitat col·lectiva enfront de la brutalitat policial. L’1 d’Octubre es va convertir en un acte d’afirmació i reivindicació extraordinari, però la majoria d’aquell dia és tan important com la majoria del 3 d’Octubre. El mandat de l’1 d’Octubre no es pot exercir sense comptar amb les forces de la majoria del 3 d’Octubre, aquells que van denunciar la debilitat democràtica espanyola expressada en la brutalitat policial i en la intervenció de part que va ser el discurs del rei. El mandat del 3 d’Octubre es va desaprofitar per la competició interna sobiranista, que va culminar un 27 d’octubre. Tres anys no han passat en va per als ciutadans.