Una qüestió de credibilitat i relat

“No és farà, oi?” És la pregunta que més m’han repetit els seguidors del Barça durant els últims mesos quan apareix el tema de l’Espai Barça. Entre la massa social es recela de la capacitat del club per construir el nou Camp Nou. I als despatxos en són conscients. Tot i repetir per activa i passiva que el nou estadi serà una realitat, tot i haver arrencat les obres del nou estadi Johan Cruyff, tot i haver superat un referèndum i haver fet un concurs arquitectònic internacional, Josep Maria Bartomeu i el seu equip saben perfectament que fins que no ensorrin el Miniestadi -una operació prevista per al primer trimestre del 2019- no acabaran amb els dubtes dels socis, encara incrèduls sobre aquesta qüestió.

És un problema de credibilitat. I no és un tema de poca importància. El gran llegat de Bartomeu per a la posteritat ha de ser l’Espai Barça. Almenys, s’ho ha jugat tot a aquesta carta. Mancat de lideratge, amb una personalitat sense estridències i aplicant sempre una política de consensos -és hàbil en la dialèctica de la puta i la Ramoneta tan nostrada fins fa poc-, Bartomeu ho fia tot a la construcció de l’Espai Barça per deixar empremta. No obstant, els retards constants en l’inici de les obres que s’han anat anunciant els últims dos anys han agreujat els recels populars, que ja des de l’època de Núñez, i després amb Laporta, han vist com els projectes per canviar el Camp Nou acabaven en un calaix.

Bartomeu necessita imperiosament que el nou estadi sigui una realitat, perquè l’Espai Barça és l’eix central del seu relat. És més, sense nou Camp Nou no hi haurà relat. Tots els presidents han intentat instal·lar en l’imaginari col·lectiu dues o tres idees centrals del seu mandat, conceptes bàsics que ajuden a explicar la seva presidència. Idees que a base de repetició, mitjans afins i, sobretot, a base de fets, s’han acabat imposant. La Masia i la catalanitat van formar part de l’imaginari de Laporta, que va saber aprofitar la feina feta durant molts anys al planter per portar aquesta idea fins a les últimes conseqüències. Núñez va ser el president gestor i independent que, emparat per les penyes, va impulsar el caràcter poliesportiu de l’entitat. Bartomeu encara busca el seu relat. Va errar amb el trident, efímer, i ara s’aferra a la gestió -1.000 milions d’ingressos-, perdut molts cops en missatges massa complexos relacionats amb la innovació o els hubs. Són conceptes complementaris que no formen el cos central d’un relat que gira entorn del nou Camp Nou.