22/12/2020

Què volia el rabadà? Volia esmorzar

2 min

“A dos quarts de vuit? A dos quarts de vuit no ha entrat ningú”, em diu el cambrer. I em porta el compte, perquè són dos quarts de deu i s’ha acabat el torn d’esmorzar. Me n’haig d’anar. “Però és que aquest barri és d’oficines, botigues... I els oficinistes i els botiguers venen quan poden, a fer l’entrepà. A les onze, com els mestres, que venen a l’hora del pati”. Els esmorzars, en realitat, en un bar, són un no parar. Se serveixen entrepans a les vuit i també a tres quarts d’una. Per no parlar, esclar, d’aquells que entren, demanen un cafè o una aigua, i per anar al lavabo.

Entenc que la mesura vol aconseguir que hom no s’eternitzi a la taula. Però llavors, si és per això, es pot posar límit de temps als clients. Hi ha restaurants que, per dinar, ara feien dos torns: a la una i a les tres. S’entenia perfectament. Tancant els restaurants a dos quarts de nou, a més a més, es perd l’hora del vermut, que comença oficialment a les dotze. Adeu croquetes, escopinyes, musclos, estimadíssimes patates rosses. No ho dic per mi, que consti. Ho dic perquè els del darrere de la barra puguin pagar les factures. El sopar a les set semblava una mesura meravellosa. Adeu, també.

Em sembla que el més sensat que podríem fer, tots nosaltres, és tenir un límit setmanal de bombolles sense mascareta. Amb mascareta agafem el tren o el metro cada dia, i anem a comprar i a buscar els nens. Quanta gent veiem sense mascareta? La pròpia bombolla (a la feina anem amb mascareta), els esportistes que ens creuem pel carrer i els que fan àpats amb nosaltres. Em sembla més perillós dormir en un avió (suposo que no deuen dormir amb mascareta, però potser sí) que esmorzar sola en un bar a les deu. I em sembla tan perillós esmorzar sola en un bar a les vuit com a les deu. L'única cosa que canvia és la despesa. A les vuit no tinc mai tanta gana.

stats