Què recordarem d’aquest Mundial?

PeriodistaHan sigut 32 dies de Mundial. Una competició que començava un ja llunyà 14 de juny i s’acabava ahir amb la victòria merescuda de França -sigui atractiu o no el seu futbol-. S’acaba un torneig que ha tingut sorpreses als marcadors, polèmiques arbitrals, descobriments de futbolistes i entrenadors, exhibicions a la gespa, molta passió i, evidentment, molt de futbol. Ara bé, amb què ens quedem de Rússia 2018?

El VAR: és indiscutible que ha sigut el gran protagonista de la Copa del Món. S’ha aplicat de més a menys durant el torneig. En la primera fase va ser omnipresent en cada partit; en canvi, ha passat de puntetes a les eliminatòries. Entre poc i massa. Sembla que algú ha donat l’ordre de posar-hi una mica de fre per evitar interrupcions constants i eternes. A la final va aparèixer, perquè havia d’aparèixer en les mans de Perisic, però res més. Croàcia protestava perquè no s’havia aplicat en el primer gol francès -ni era falta prèvia i hi havia fora de joc en la centrada-. El vídeo és el futur, però s’ha de polir. No acabarà la polèmica però potser sí que acaba amb la majoria d’injustícies.

Relleu generacional: eliminats Messi i Cristiano als vuitens de final, el Mundial ha servit perquè alguns dels futbolistes que fins ara han viscut a la seva ombra brillessin amb llum pròpia. Mbappé, Kane, Hazard i De Bruyne, per dir-ne alguns, han presentat candidatura a ser els grans futbolistes del futur, tot i que també és cert que al torneig no hi ha hagut un gran protagonista jove que generi unanimitat. De fet, els dos premis sucosos a nivell individual van ser per a dos veterans: la Pilota d’Or per al veterà Modric i l’MVP de la final per al matalasser Griezmann.

Entrenadors: històricament, les banquetes de les seleccions es reservaven per als tècnics més veterans (normalment, de seixanta anys en amunt). En canvi, a Rússia s’han vist molts entrenadors joves, fregant la cinquantena, com els finalistes Deschamps i Dalic. Però també Robert Martínez, Jorge Sampaoli, Gareth Southgate o Joachim Löw, per dir els dels principals equips. Sembla, doncs, que les seleccions estan deixant de ser cementiris d’elefants.

Defensa: si per alguna cosa es recordarà Rússia 2018 és per l’aposta pel joc defensiu, l’ordre al darrere i el retorn de les jugades d’estratègia com a grans pilars per marcar gol. Les apostes més atractives per a l’aficionat, com les de Bèlgica i Croàcia, han estat a punt de tocar el cel amb els dits però totes dues han caigut a mans de la solidesa francesa. Una campiona que, per cert, ha sacrificat bona part del talent individual per l’ordre i el resultadisme. Una llàstima per als que ens mirem el futbol amb els ulls de Cruyff.

Els petits: és evident que qui té més habitants, té més per triar i remenar. Per això els grans països sempre partiran amb avantatge. Ara bé, Rússia ha demostrat que les seleccions petites també poden competir, plantar cara. Croàcia ha sigut segona, i Bèlgica, tercera. Però també es pot parlar del bon torneig que ha fet Suècia i, fins i tot, Islàndia.

Organitzador: un Mundial, com uns Jocs Olímpics, és una oportunitat d’or per promocionar un país. Rússia ha jugat bé les cartes i ha sabut treure’n profit, i ha venut una imatge d’obertura i de modernitat que, expliquen des d’allà, no correspon amb el dia a dia real. Amb Brasil 2014 va passar una cosa similar, i també amb Sud-àfrica 2010. Els que diuen que no s’hauria de barrejar esport i política, que sàpiguen que el més difícil és separar-los.