19/12/2020

Què li passa a Espanya?

3 min

Si l’any 1978, i encara menys el 1982, el de la victòria socialista, algú ens hagués dit que el 2020 hi hauria militars feixistes, presos polítics i exiliats, un rei emèrit fugat i uns tribunals convertits en guardians del nacionalisme identitari més ranci, no ens ho hauríem cregut. I ja no parlo de la nòmina inacabable de corrupcions que hem patit abans d’arribar aquí. Aleshores es girava full a la caspa brutal de la dictadura. Contra la nostàlgia franquista “ ¡presente! ” però mal vista, hi havia les ganes majoritàries de fer una Espanya diferent, respectuosa amb la pluralitat, moderna, democràticament avançada, dialogant... “ España se merece nuestra esperanza ”, feia la cançó del primer felipisme. Què en queda, quaranta anys després, d’aquelles il·lusions? Aviat se’n van veure els límits, el cafè per a tothom i el nepotisme de nou-ric subsidiat per Europa. Però quan penses que ja hem tocat fons, veus que encara és possible caure més avall.

La monarquia constitucional fa aigües, tornen les dues Espanyes caïnites amb una dreta que altre cop flirteja amb l’herència franquista i que, a més, s’ha apuntat a la versió més barroera de la involució populista mundial, i una esquerra que està per veure si s’atrevirà a transformar. La societat ha canviat molt en qüestions de moralitat (feminisme, avortament i ara eutanàsia), però el deep state segueix segrestat i corcat per una idea essencialista de nació que fa impossible cap evolució, que fa inviable adaptar l’arquitectura institucional a la realitat político-social. Quan algú, sobretot si és Catalunya, però també els moviments socials, trenca el guió previst, la resposta sempre és repressiva i venjativa. La justícia actua ara d’avantguarda d’aquesta guerra sorda contra el canvi, mentre a la rereguarda, pel que estem veient, hi segueix havent la militarada. Animant-los a uns i altres, com un cor mediàtic histèric, ja fa anys que la premsa cavernària enverina l’atmosfera, escampant dia a dia una contaminació ideològica que enriu-te’n del canvi climàtic. No hi ha democràcia que aguanti aquests nivells d’intoxicació informativa.

Què li passa, doncs, a Espanya? Li passa que, de nou, corre el perill de quedar atrapada en la seva pitjor versió de la història. La versió de la intolerància, de la contrareforma, de l’exabrupte, la frivolitat i l’odi. Li passa que té un gruix massa voluminós de ciutadans que s’han cregut que hi ha una anti-España. Li passa que cada tímid avenç, com ara el de la Transició, se sacralitza i es converteix en marbre intocable. No ha entès encara que la vida, també la vida de les nacions, és canvi permanent, és saber passar el relleu de generació en generació. No es pot congelar la història.

L’única oportunitat que té el tàndem Sánchez-Iglesias és aprofitar el govern de coalició per trencar aquesta por cerval al canvi. Si no ho fan, la seva etapa només serà un insignificant parèntesi progressista que no aturarà la involució, per no dir la decadència, d’Espanya. Sense audàcia, seran un intent fallit entre Rajoy i Casado-Ayuso. Sánchez té la temptació de sobreviure, del tacticisme de curta volada, del joc de simulacions: fer veure que no passa res amb la monarquia, fer veure que els presos polítics no són presos polítics, fer veure que els fons europeus ho arreglaran tot, fer veure que tot canvia quan res no canvia... Però si no afronta els problemes de fons -Catalunya, la justícia, el model econòmic...-, l’onada reaccionària sempiterna l’engolirà. La inèrcia immobilista és molt forta. La lliçó històrica que a aquestes altures l’esquerra espanyola ja hauria d’haver après és que si et quedes a mitges, com li va passar a Felipe González, el sistema, és a dir, el rebuig atàvic a qualsevol transformació que suposi trencar privilegis i acceptar la pluralitat nacional, es regenera tot solet.

stats