17/07/2015

La porta de l’Iran s’ha obert

4 min
La porta de l’Iran s’ha obert

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, diu que el tractat és un “error històric” que facilita a l’Iran “un camí segur cap a les armes nuclears”. Un ministre del seu govern, incapaç de resistir-se a la hipèrbole indignada, diu que és “un dels dies més tristos de la història mundial”. Jeb Bush, fent el numeret ja suat de comparar Chamberlain amb Obama, el rebutja titllant-lo d’entreguisme.

Així doncs, què volen els crítics —des dels aspirants republicans a la presidència fins al govern israelià— en comptes d’un acord que bloqueja de manera demostrable el camí de Teheran cap a la creació d’una arma nuclear durant com a mínim els pròxims 10 o 15 anys? Suposo que volen el que hauria passat si les negociacions haguessin fracassat: que hi hauria nous rumors de guerra amb un Iran sense limitacions de cap mena que aniria instal·lant sofisticades centrifugadores, que la seva muntanya d’urani enriquit seria cada cop més alta, que Rússia i la Xina abandonarien el règim de sancions i que els moderats iranians -com ara el ministre de Relacions Exteriors, Mohammad Javad Zarif- serien arraconats, i cada vegada seríem més a prop d’una república islàmica amb armes nuclears.

Declarar-se partidari d’aquest perill, quan hi ha una alternativa constructiva que implica una de les societats més cultes del Pròxim Orient, és una bestiesa disfressada de fatxenderia viril.

El tractat nuclear amb l’Iran no és perfecte, ni ha tingut mai la finalitat d’abordar la llarga llista de greuges entre nord-americans i iranians, que continuarà existint. Per jutjar-lo el que s’ha de tenir en compte és el seu objectiu -aturar el programa nuclear iranià-, i no si el règim ens agrada (no ens agrada) o si fa coses mal fetes (en fa). El president Obama no s’ha proposat canviar l’Iran, però sí que ha creat un marc que potser el farà canviar d’aquí una dècada.

Si s’aplica l’acord, serà l’èxit diplomàtic nord-americà més important des que, fa dues dècades, els Acords de Dayton van posar fi a la Guerra de Bòsnia. Augmenta la distància entre l’Iran i una possible bomba perquè redueix la distància entre l’Iran i el món. Fa que el Pròxim Orient esdevingui menys perillós perquè impedeix la proliferació d’armes nuclears. En una època en què només es busquen resultats a curt termini, ens dóna la lliçó d’un lideratge obstinat que persegueix un objectiu a llarg termini.

Des de fa molts anys, abans que Obama i el secretari d’Estat, John Kerry, comencessin les seves activitats diplomàtiques, l’Iran ha anant augmentant el nombre de centrifugadores nuclears en funcionament, així com el volum i el nivell d’enriquiment de les seves reserves d’urani. Ara el nombre de centrifugadores s’haurà de reduir en dos terços fins a arribar a 5.060; les reserves d’urani pràcticament s’hauran d’eliminar; els nivells d’enriquiment d’urani quedaran limitats al 3,7%, molt lluny del que es necessita per fer una bomba; s’ha tancat la possible ruta per a la producció de plutoni d’ús militar a Arak; les inspeccions internacionals es redoblaran i, en paraules d’Obama, arribaran “fins on calgui” i “quan calgui”. A canvi, l’Iran aconseguirà que li aixequin gradualment gairebé totes les sancions, deixarà de ser un estat pària i, gràcies a un cop de sort, alleujarà la seva crisi econòmica.

¿I aquest és “un dels dies més tristos de la història mundial”? No, és el moment d’alimentar una moderada esperança.

L’Iran, 36 anys després de la seva revolució teocràtica, és una potència repressiva però pragmàtica dirigida per un líder ancià, l’aiatol·là Ali Khamenei, que amb la seva conducta durant les negociacions ha demostrat que s’ha adonat de la necessitat imperiosa d’una reforma, i això ha contrarestat els seus instints antiamericans. L’Iran manté un precari equilibri entre una vella guàrdia inflexible, forjada en la revolució, i una joventut plena d’aspiracions que mira cap a Occident. Una dècada és molt de temps per a les societats en transició. És molt millor que les profundes diferències que separen els nord-americans i els iranians -sobre Hezbol·lah, Síria, l’irredemptisme xiïta de la regió o les vils diatribes contra Israel- es dirimeixin a través del diàleg en lloc de deixar que l’Iran faci el que li dóna la gana com a estat pària.

Aquest acord té el mèrit de condemnar els Estats Units i Teheran a mantenir una relació -per molt hostil que sigui- durant els pròxims 15 anys. El Pròxim Orient -on hi ha estats fracturats sense remissió- necessita un nou marc de seguretat. Aconseguir-lo costarà anys. Però imaginar que es pot fer sense la participació de Teheran és pura fantasia. Mentrestant, Occident i l’Iran tenen un enemic comú: els botxins medievals de l’Estat Islàmic. No sabem si l’objectiu comú es traduirà en una acció concertada, però la possibilitat hi és.

Aquest tractat ha obert moltes possibilitats. N’és una el que pronostiquen els malastrucs que veuen un Iran hipòcrita i ara solvent al servei d’uns objectius subversius i antiamericans. És imprescindible que hi hagi una supervisió estricta. Però el Congrés s’ho ha de pensar dues vegades abans d’adoptar una resolució, gratificant però imprudent, que condemni un tractat que afavoreix els interessos nord-americans. Obama la vetaria i gairebé segur que tindria els vots necessaris perquè no li poguessin anul·lar el veto, però seria lamentable que el país assumís d’aquesta manera un acord amb tantes repercussions com aquest. El president fa ben fet de recordar els acords audaços firmats per presidents anteriors -tots dos republicans- amb règims tan hostils com els de Pequín i Moscou. Cap dels dos tractats estava exempt de riscos. Tots dos van demostrar la seva capacitat transformadora de les relacions bilaterals i també del món sencer.

Israel també ha d’anar al fons de la qüestió en lloc de rebutjar un acord que allunya molt més l’Iran d’una bomba nuclear, afavoreix els reformistes iranians i garanteix el diàleg entre nord-americans i iranians; un acord que Netanyahu aprofitarà per aconseguir armament nord-americà més avançat. Els dies més tristos de la història del poble jueu van ser totalment diferents. No s’haurien de trivialitzar mai.

stats