El Pont del Petroli
Aquesta setmana l’he vist amenaçat per onades temibles, resistint impassible l’escomesa sota d’un cel que feia el ploricó. Però també l’he contemplat amb posat magnífic, els dies lluminosos, retallat en un blau llampant. I el recordo també, en comptades ocasions, mig amagat per la boira baixa, com una silueta desdibuixada que s’endinsa en el no-res.
M’agrada entre onades altes, en dies clars i en dies de calitja. Al Pont del Petroli tot l’afavoreix.
Els que practiquen la fotografia artística fa temps que ho han descobert, i estrany és el dia que no hi papallonegen els objectius. També se n’han enamorat les agències de publicitat, que hi veuen un escenari singular. Els poetes en reivindiquen el simbolisme, un camí que no va enlloc, una oportunitat per veure’ns des d’una òptica inusual.
Tots aquests reconeixements arriben després d’anys d’ostracisme -quan no era el Pont del Petroli: en dèiem, despectivament, el pantalà- i després d’haver superat un moment difícil, quan es va anunciar públicament la intenció de desmuntar-lo. Era l’any 2001 i hi havia un badaloní que, pràcticament en solitari, va defensar-ne la supervivència.
Recordo el senyor Josep Valls, un pastisser del barri de la Morera, manifestant-se en solitari a la Plaça de la Vila amb una pancarta que reivindicava la conservació de l’embarcador de la Campsa. Molts conciutadans el miraven de reüll, però força anys després el van escollir Badaloní de l’Any. Quines coses.
Al senyor Valls el Pont del Petroli el recorda amb una placa a l’entrada, i molts de nosaltres, que solem visitar-lo, li dediquem un agraïment quan contemplem la seva estampa.
Cap al tard, quan el sol comença a davallar i s’amaga darrere els pilons, el panorama és formidable.
Caminar pel Pont del Petroli, mar endins, és una experiència recomanable. Un camí cap a l’horitzó, sabent que no s’hi arriba. Al final, a la plataforma, tot ens convida a la contemplació, és un moment per a la reflexió. Observar la ciutat, el tren que la travessa sovint, des d’un lloc privilegiat, gairebé fora de la realitat.
La constància d’una sola voluntat va aconseguir que conservéssim aquest regal. De vegades, si l’objectiu és noble, cal resistir com sigui. Des del mar tot es veu més clar.
