La pista de la nostra fragilitat
“Cal desconfiar de la gent a qui no li agrada el circ”. Ho diu Roger-Pol Droit, que inclou la visita al circ entre les seves, ja cèlebres, cent una experiències de filosofia quotidiana del seu tan recomanable llibre (editat en castellà per Blakie Books). I hi afegeix una afirmació sorprenent per la seva contundència: “Sens dubte, són persones massa eficaces i massa segures de si mateixes, despietades”. És curiós el que passa amb el circ: espai d’irresistible fascinació infantil, és també, com a mínim des de la generació dels impressionistes, a finals de segle XIX, el lloc d’una meravellosa excepcionalitat, també per als adults, respecte a la rutina de la quotidianitat. I, tanmateix, qualificar alguna cosa, com una sessió d’investidura a les Corts, posem per cas, com “un circ” comporta de manera inequívoca una dimensió pejorativa si no un menyspreu que voreja l’insult.
Calen poques coses per definir l’estat d’excepció del circ. La pista, per començar: un cercle a terra, perfectament delimitat. A tot el seu voltant, la gent, que mira i alhora és mirada, a les fosques, asseguda en grades. I, per sobre de tots, un cel de plàstic. Un petit món. Un món sencer, en petit. Llum de focus retallats, sobre la pista, i una mica de música. I, quan s’obre la cortina, i comencen a sortir els “artistes”, comença l’espectacle. Acrobàcies, contorsions, malabarismes, jocs aeris, funambulismes... L’esforç del cos contra les seves limitacions materials, la lleugeresa enfront de la gravetat inexorable, la recerca d’un equilibri gairebé inimaginable en la vida habitual, l’instant suspès arrencat a la seqüència temporal, el més difícil encara... I així, número a número, només interromputs per les riallades dels pallassos que relaxen la tensió, es desplega una intensitat in crescendo que provoca la irresistible fascinació davant de la perfecció.
Però el que, en realitat, fascina, no és pas la perfecció, sinó el sentiment del risc, a cada moment, d’una fallida, d’una equivocació, de la desfeta catastròfica, sempre amenaçant, de tota la màgia: un peu que llisca, fora del lloc buscat; una mà que no troba l’altra, que hauria d’agafar-la; un desencaixament dels cossos, que no assoleixen l’acoblament perfecte que buscaven... És això, la irrupció de l’imprevisible, que sempre hi és, com una remor inquietant, el que atorga una màgia incomparable a aquesta perfecció sempre en perill, precària, fràgil, vulnerable. Un destil·lat del que és la humanitat, barreja de somnis i de misèria.
No estranya que en el film de Wim Wenders, El cel sobre Berlín, sigui precisament sota la carpa d’un circ i davant de les piruetes aèries d’una trapezista on l’àngel Damiel, immaterial com tots els àngels, senti la mancança de cos i desitgi tenir-lo, amb totes les seves limitacions, encara que impliqui renunciar als beneficis de l’eternitat.
Per això Roger-Pol Droit proposa com a exercici de filosofia quotidiana l’assistència a una funció de circ. I explica, i molt bé, l’essència de la seva màgia: “Aleshores, i això és el més important, el més commovedor, alguna cosa falla. Una pilota que cau, un trapezi que s’escapa, un ocell que es nega tossudament a moure’s. Descobreixes que la bella contorsionista porta un forat a la mitja. De sobte, estàs veient quelcom llastimós. Un orgull caigut arran de terra. Un somni terrestre, és a dir, tacat, sempre més o menys ferit. Un fracàs pertorbador. Una imatge de l’obstinació humana”. Sí: cal tornar, un cop i un altre, al circ. Perquè a pocs llocs podem trobar un mirall tan concentrat on trobar el reflex de la nostra grandesa i de la nostra ineptitud.
