La pobresa i la desglobalització
Sembla que la pandèmia del covid-19 ha reduït la globalització d'una manera que l'actual govern dels Estats Units difícilment podria haver somiat fa un any. Però, vista en un context més ampli, el retrocés que ha experimentat la globalització aquest any només és l'últim capítol d'un procés que ha fet que el món en vies de desenvolupament vegi cada vegada amb més pessimisme l'opció de buscar en el creixement impulsat per les exportacions una sortida a la pobresa.
Abans que arribés el covid-19, les últimes estimacions del Banc Mundial mostraven que la proporció de la població mundial que vivia en situació de pobresa extrema (menys d'1,90 dòlars diaris en dòlars del 2011) havia disminuït del 36% el 1990 al 10% el 2015. Però la pandèmia amenaça amb invertir, en part, aquest progrés; i encara que no s'hagués produït la crisi actual, la pobresa hauria continuat sent un repte important en moltes zones del món, en particular a l'Àfrica subsahariana.
Les economies avançades, especialment els Estats Units i el Regne Unit, s'han anat girant cap endins: han restringit el comerç, han soscavat el multilateralisme i han tancat les fronteres als immigrants. I és extremadament improbable que aquestes tendències canviïn aviat.
Tot i això, encara que el comerç mundial ja no sigui el motor principal del creixement, els països en vies de desenvolupament tenen a la seva disposició altres recursos per reduir la pobresa. Una opció és promoure la integració regional: aprofundir els vincles transfronterers amb els països veïns que estan en una fase de desenvolupament similar. Tot i que les associacions regionals no poden proporcionar el mateix poder adquisitiu que oferien els mercats d'alts ingressos, poden formar un mercat prou gran per aconseguir economies d'escala. Com va passar en els principis de la Comunitat Econòmica Europea (precursora de la Unió Europea), les similituds econòmiques dels països en desenvolupament poden deixar de ser un impediment i convertir-se en un avantatge.
Però la integració regional requerirà un canvi de mentalitat. Els països en desenvolupament s'han de mostrar més disposats a col·laborar amb els veïns que tradicionalment han vist com a competidors. Hauran d'invertir en infraestructures per connectar mercats tant a l'interior del país com entre els diferents països. I hauran d'establir noves institucions i acords comercials per mantenir un sistema estable.
Una altra opció per als països en desenvolupament és centrar-se més en els seus propis mercats nacionals per compensar la caiguda de la demanda internacional. Aquesta via és més fàcil de seguir en països amb grans poblacions. L'Índia, per exemple, sens dubte podria impulsar un creixement més fort dins de les seves pròpies fronteres, sempre que adopti les polítiques adequades. Un model d'aquest tipus encara dependria en gran mesura del comerç, però seria un comerç establert entre regions de l'Índia i no amb la resta del món.
No cal dir que en un país on la majoria de la gent viu en la mera subsistència, una gran població no genera automàticament prou demanda per poder impulsar el creixement. Però per als països que tenen una classe mitjana considerable amb prou poder adquisitiu per comprar béns industrials o serveis comercialitzables produïts a nivell nacional, hi ha una àmplia oportunitat per estimular el creixement i la reducció sostenible de la pobresa.
No obstant això, en absència del comerç exterior, els països menys poblats acostumen a no disposar d'un mercat interior prou gran per fomentar el creixement. Especialment en el seu cas, és més important que mai que els responsables polítics prioritzin unes mesures que garanteixin la igualtat. Molts països en desenvolupament, particularment a l'Àfrica subsahariana, presenten unes desigualtats esborronadores. Normalment, una petita cohort d'ultrarics controla els recursos naturals del país mentre milions viuen en la pobresa. En absència de comerç, l'única manera de crear i sostenir una classe mitjana en aquests països és redistribuir els recursos dels rics.
Una distribució més equitativa dels recursos no només contribuiria a l'harmonia social. També crearia les condicions per al creixement, ja que garanteix que tots els recursos addicionals generats per un xoc de riquesa positiu (per exemple, l'augment de preus de les matèries primeres) es filtraria cap a la població desafavorida i generaria el poder adquisitiu necessari per impulsar la producció nacional.
Si aquesta idea sembla desenraonada, tinguem en compte l'experiència de Noruega. Quan el país va descobrir el petroli el 1969, la seva renda per càpita era de 31.861 dòlars (en dòlars del 2010). El 2018, aquesta xifra gairebé s'havia triplicat, fins als 92.120 dòlars. Significativament, des del 1979 (el primer any del qual disposem de dades), segons el Luxembourg Income Study, Noruega va tenir un coeficient de Gini del 0,224, relativament baix, cosa que indica una desigualtat relativament baixa.
Fixem-nos ara en Mèxic, que va fer importants descobriments de petroli durant els anys setanta, però que el 1984 tenia un coeficient de Gini del 0,430, cosa que indica una desigualtat molt més elevada. Entre el 1960 i el 2018, la seva renda per càpita va augmentar de 3.908 dòlars a 10.404 dòlars.
Per descomptat, hi ha moltes diferències entre Noruega i Mèxic més enllà dels paràmetres de desigualtat d'ingressos. Però no deixa de ser un fet que, si equilibren de manera rigorosa igualtat i creixement, molts països en desenvolupament tindran força probabilitats de reduir la pobresa i assolir objectius econòmics més amplis, malgrat l'entorn global actual.
Traducció: Marc Rubió Rodon
Copyright Project Syndicate
