Després de l’‘Aquarius’
Fundador de Proactiva Open ArmsNo pretenem canviar el món, ni posar fi a totes les injustícies del planeta, sinó només fer el que estigui a les nostres mans per evitar que gent innocent mori ofegada al Mediterrani. Som socorristes i no podíem continuar treballant en platges plenes de turistes sabent que el nostre mar s'està convertint en una macabra fossa comuna per la hipocresia dels estats europeus, que han fet un pas més en la seva obsessió salvatge per convertir Europa en una fortalesa absurda.
La decisió del govern italià de tancar els seus ports a l’‘Aquarius’ i a la resta d'embarcacions de rescat humanitari és il·legal i suposarà més morts al Mediterrani. Més morts, res més que això, perquè al mar les coses són blanques o negres, pocs minuts separen la vida de la mort. En alta mar, les precàries barcasses sobrecarregades de gent són una emergència, i en una emergència no hi ha cap altra prioritat que salvar vides i evitar posar-ne d’altres en perill. I això és el que fem les organitzacions de rescat, tot i que molts preferirien que a tots ells se'ls empassés el mar sense deixar testimonis.
Amb l’‘Aquarius’ fent el seu particular viacrucis pel Mediterrani, i amb l’‘Open Arms’ en reparació a les drassanes de Borriana (Castelló), aquests dies només han quedat dues embarcacions humanitàries a la zona de rescat davant de la costa líbia: el ‘Seefuchs’ i el ‘Lifeboat’. El ministre de l'Interior italià, l'ultradretà Matteo Salvini, va advertir que tampoc els permetria desembarcar als seus ports. Els vaixells mercants que transitaven per la zona, que no estan preparats per fer rescats tan complexos, han salvat més de cinc-centes persones. Ningú sap quantes se n'han ofegat sense deixar rastre.
Tots sabem que el que ha passat amb l’‘Aquarius’ no s'hauria de repetir. En primer lloc, perquè cap ésser humà mereix aquest tracte: després de mesos suportant tota mena d'abusos i tortures a Líbia, 629 persones, menors inclosos, han hagut d'aguantar set dies de penosa navegació per travessar mig Mediterrani, amb onades de quatre metres, en vaixells que només estan equipats per acollir els nàufrags durant unes poques hores. ¿Algú dubta que aquest tracte hauria estat titllat d'inadmissible i inhumà si es tractés de ciutadans europeus?
En segon lloc, perquè durant tot aquest temps no podem fer el que hauríem de fer: salvar més vides en perill, real, de mort. I perquè, a més d'inhumà, és un malbaratament absurd: el cost d'aquests dies de travessa (milers d'euros diaris) no el poden suportar les ONG que es dediquen a salvar vides al mar.
Al marge de les consideracions morals, la decisió del govern italià de tancar els ports als vaixells humanitaris és il·legal. D'acord amb el dret marítim internacional –que lògicament no distingeix entre vaixells humanitaris, comercials o militars–, Itàlia tenia l'obligació d'oferir un port segur dins del seu territori. El xantatge sobre la pell de 629 nàufrags és inadmissible i estableix un perillós precedent al Mediterrani del qual la Unió Europea també és responsable. Tots sabem també que la nova idea d'establir punts de desembarcament fora de territori europeu només contribuirà a empitjorar les coses.
També és il·legal el suport als autodenominats "guardacostes" de Trípoli –entrenats, proveïts i finançats per l'anterior govern italià–, que no responen davant de cap govern electe i que han protagonitzat gravíssimes actuacions que han causat morts al mar, a més d’amenaçar a punta de fusell les nostres tripulacions en més d'una ocasió. Cada vegada que des d'Itàlia es "coordina" una actuació amb aquests grups armats del mar es comet una altra il·legalitat: una expulsió col·lectiva i en calent que obliga els refugiats a tornar a un lloc on la seva vida corre seriós perill. Ho han dit l'ONU i els mateixos jutges italians que, després d'anys d'investigacions contra les ONG de rescat per part del fiscal sicilià Carmelo Zuccaro, han dictaminat que la nostra activitat no contribueix a fomentar la immigració il·legal. Salvini ja ha visitat Trípoli amb l'objectiu de reforçar aquests acords amb Líbia. En altres paraules, per subcontractar la vigilància de les fronteres europees a actors que no tenen cap tipus d'escrúpols i per als quals les vides dels més vulnerables no tenen cap valor.
Per tot això, tornem a la zona de rescat a fer el que hem hagut d'aprendre a fer davant la desídia dels estats europeus: anar allà on hi ha vides en perill per intentar que el nostre mar no se segueixi empassant homes, dones, nens i nenes. I també perquè, mentre aquesta barbàrie continuï, almenys hi hagi algú per explicar-la.
