05/10/2017

El nou escenari populista europeu

2 min
La cancellera alemanya, Angela Merkel, a les eleccions de diumenge passat

Els holandesos ja han igualat el seu propi rècord sense govern. Des del 15 de març negocien la formació d’un executiu de coalició de quatre partits, que ara ja sembla a tocar. Dos-cents vuit dies per intentar superar el bloqueig d’un Parlament totalment fragmentat amb fins a 13 forces polítiques i on els populistes xenòfobs de Geert Wilders ocupen la segona posició i, per tant, podran exercir de cap de l’oposició.

Angela Merkel també tasta ja les dificultats del seu quart mandat amb l’entrada d’Alternativa per a Alemanya al Bundestag i el repte d’aconseguir una coalició de govern, probablement tripartida, que de moment ha deixat la cancellera sense veu pròpia. Merkel és avui una líder debilitada, a casa i a l’exterior. Incapaç de dir encara què en pensa de les propostes europees d’Emmanuel Macron. Sense el lideratge necessari per reformar una Unió amb massa esquerdes a dins. Aquella França que, fa uns anys, viatjava al sidecar d’una motocicleta que Merkel conduïa a tota velocitat -com va caricaturitzar The Economist -, n’ha agafat avui el volant.

Els qui creien que la Unió Europea havia aconseguit superar l’amenaça de la dreta radical es van precipitar.

El 15 d’octubre hi ha eleccions legislatives a Àustria i una guerra bruta de propaganda entre les dues principals forces polítiques, democristians i socialdemòcrates, podria ser l’esperó definitiu per a l’extrema dreta de l’FPÖ, que ja va estar a punt de guanyar les presidencials de l’any passat. Les últimes enquestes donaven un 33% dels vots als conservadors, un 27% als populistes i un 22% als socialdemòcrates. La immigració i el blindatge de les fronteres han sigut els grans temes de campanya mentre el govern enduria el control als passos fronterers amb Itàlia i Eslovènia.

El diari Politico es va treure de la màniga fa poc el seu índex de Trumpabilitat, que calcula en quins països de la Unió hi hauria més possibilitats d’escollir un candidat com Donald Trump. Itàlia, Hongria, la República Txeca, Polònia, França i el Regne Unit hi sortien retratats. La inconsistència erràtica del president dels Estats Units i la incertesa que viu el Regne Unit, que encara no sap a quin Brexit s’enfrontarà ni quin de tots els seus dirigents polítics és prou fort per conduir aquesta transició, han rebaixat l’eufòria d’una dreta populista europea que creia que el seu camí cap a la victòria ja estava traçat. Però, com assegura Shada Islam, directora d’Europa al centre Friends of Europe, “l’extrema dreta és aquí per quedar-s’hi, però també els immigrants”.

Si alguna cosa hauria d’haver assumit la Unió aquests últims quinze anys és que copiar l’agenda populista només ha servit, fins ara, per alimentar encara més l’extrema dreta. A Àustria -allà on amb el canvi de mil·lenni es va viure la primera arribada d’un partit d’extrema dreta en un govern de la UE-, encara no ho han après.

stats