FA TEMPS QUE, de tant en tant, surten notícies sobre el macroprostíbul Paradise. L'última és la detenció de persones responsables d'obligar a prostituir-se una noia discapacitada psíquicament. Entre elles, la mare de la jove, que ja l'havia forçat a fer-ho anteriorment en carreteres. Fa temps que, de tant en tant, les oenagés que treballen per rescatar aquestes persones explotades, aconsegueixen algun èxit policial i algun ressò mediàtic de propina. Però fa temps que el fet, lluny de reduir-se, augmenta. Estem parlant d'esclavitud. A casa nostra. No podem acostumar-nos-hi, i ho fem. Abordar el tema de la prostitució seriosament, a fons, sense hipocresies i amb lleis, és urgent i imprescindible. Però abans, mentrestant, és urgentíssim aturar sense excepcions pràctiques que provoquen una nàusea tan terrible. Quan ens queixem de com de baix ha caigut la societat convé que tinguem clar que, al costat dels Bárcenas i els Millets i comissions i corruptes i altres delinqüents, hi ha a més una indecència que requereix -i té- un munt de complicitats. Ara que parlem del país que ens agradarà tenir, ens hem de preguntar -i respondre- perquè Catalunya té aquesta capacitat per amagar en revolts i locals explícits vergonyes indignes. És lògic lamentar quina mena de mare prostituiria una filla discapacitada. És un tema morbós. A mi em decep encara més la societat que ho tolera, hi dóna facilitats, ho amaga o fa veure que no ho veu. I no reacciona ni quan llegeix escàndols que baten rècords d'escabrositat.
