La nostàlgia del Tour
BarcelonaPermeteu-me que acomiadi la temporada amb una nota nostàlgica, i és que ha començat el Tour de França i ja sento l’enyorança del seu final. El Tour té una força inexplicable sobre els meus sentiments estiuencs més primitius i incontrolables.
El Tour marca una època en el calendari i ens acompanya gairebé durant tot el mes de juliol. És estiu. Generalment precedeix unes vacances i, per malament que es plantegin, d’aquestes n’acostumem a guardar sempre bons records: els canvis d’horaris, un tot s’hi val i aquell regust dolç de la pausa anual merescuda.
Em transporta als records de petita, quan ja el miràvem amb afició a casa. Miguel Induráin, Lance Armstrong, els germans Andy i Frank Schleck, Alberto Contador i, ara, Nairo Quintana, Alejandro Valverde, Vincenzo Nibali i companyia. Tots ells han existit, sense saber-ho, un estiu rere l’altre en el compàs de la meva vida.
Quan es dona el tret de sortida de la ronda francesa m’agrada descobrir els nous colors dels equips que hi participen i em costa unes quantes etapes acostumar-m’hi, o els canvis de mallot de ciclistes, sobretot dels gregaris amb més projecció que busquen millors condicions.
Amb la veu del tàndem extraordinari, Perico Delgado i Carlos de Andrés, descobrim França des de l’aire al mateix temps que es van succeint les etapes. Mentre els protagonistes reals acumulen centenars de quilòmetres i infinitat d’hores de cansament, nosaltres gaudim, des del sofà, dels poblets remots d’interior, dels camps llaurats expressament amb insígnies del Tour, dels magnífics châteaux, els rius, els Alps, els Pirineus, la Bretanya, els campanars, les catedrals...
Els primers dies no generen gaire expectativa, més enllà de caigudes en massa que traspuen el neguit dels corredors i que fan mal només de veure. Els primers a vestir-se de groc saben que no podran mantenir gaires jornades el mallot de líder i viuen els seus moments de glòria a cop d’esprint. Però, de mica en mica, quan es va acostant la muntanya o es disputen les contrarellotges, tothom es posa al seu lloc i presenciem escapades frustrades, ascensos frenètics i descensos que tallen l’alè.
La lluita pels mallots: el blanc dels joves, el verd de la regularitat o el de rodonetes vermelles sobre fons blanc de la muntanya enriqueixen la lluita per la general, que només està a l’abast d’una ínfima minoria.
I els ciclistes arribaran a París, als anhelats Camps Elisis, amb la feina feta i el cos destrossat. Uns brindaran per celebrar la victòria o el podi, d’altres repassaran on han fallat i jo, amb la pell supurant nostàlgia, començaré a fer el compte enrere per a la pròxima edició de la ronda francesa.
