21/04/2018

No els perdonen que demanin perdó

2 min

La qüestió de fons que no resol el perdó demanat per ETA és el reconeixement, o la negació, del conflicte polític que hi havia -i encara hi ha- al darrere. Un conflicte que sempre han invocat els partits abertzales i el PNB, i que l’espanyolisme institucional s’obstina a ignorar. La sempre difícil pau exigeix no demonitzar els que defensen idees oposades a les teves. L’alternativa violenta és sotmetre’ls, reprimir-los, derrotar-los. En el conflicte basc hi ha hagut molta violència, molt de dolor, moltes víctimes innocents, però la seva matriu no és un grup de bojos que sense causa ni motiu comencen a matar gent. És la incapacitat d’un estat per reconèixer-se com a plurinacional. És la voluntat -profundament violenta- d’imposar una única nació negant i anorreant les altres. La violència d’ETA no neix en un context de pau sinó de brutal repressió, com la de l’IRA, com la del CNA, com la del PKK... Cadascuna d’aquestes sigles va ser una resposta desesperada a la violència d’un estat que trepitjava drets humans; i totes han sigut etiquetades com a “terroristes”.

La derrota que Madrid vol infligir a ETA no és justa ni pacífica. No ho és perquè nega l’enorme responsabilitat que té l’espanyolisme -el projecte de convertir l’Estat en una nació única, uniforme i monolingüe- en l’origen de la violència “terrorista”: nega ETA com a reacció a una repressió per la qual no només no s’ha demanat perdó sinó que es continua practicant sense cap símptoma de mala consciència. I ho nega perquè parteix d’una monolítica desmemòria històrica, la mateixa que demostrava el rei emèrit assegurant que el castellà no es va imposar mai; la que no veu cap genocidi en l’expansió imperial.

La sensació que té un observador neutral és que l’espanyolisme busca la màxima humiliació de les nacions que sobreviuen al seu projecte per abocar-les a una violència que “legitimi” la seva repressió. I, en aquest sentit, el perdó que demana avui ETA li crea una gran incomoditat. D’una banda, perquè humanitza “els monstres” -els que té tancats a milers de quilòmetres de casa seva-, però sobretot perquè deixa sense coartada l’emmordassament de drets i llibertats. Com més oponents no-violents té l’espanyolisme, més el que podia fer passar com a “defensa de la llei i l’ordre” mostra la crua cara de l’autoritarisme. L’absència de violència l’ha deixat tant amb el cul a l’aire que no té altre remei que provocar-la i inventar-la. La “derrota sense pal·liatius” d’ETA que ara proclama Rajoy no és cap bona notícia per a l’espanyolisme que lidera.

Sí que ho és per als que creiem que només en la pau la democràcia creix. Per això condemnem rotundament l’espiral irracional que va dur a accions tan salvatges i estúpides com la d’Hipercor o l’assassinat de Lluch. Però també som conscients que, si de debò volem pau, hem de condemnar tota la violència. Posant el focus en “la terrorista” i deixant “la legal” en la foscor, només donem ales als que mai demanaran perdó.

stats