09/09/2020

Si tot va bé

3 min
Vacuna en proves per combatre el coronavirus

Ens hem acostumat a viure amb el condicional tan a mà que fa la sensació que aprenem verbs nous de tot allò que fa uns mesos donàvem per sabut i ara se’ns ha desconjugat. Tenim el si menys afirmatiu a la boca i el fem servir a tothora, com si el rotund s’hagués pres unes vacances llargues o fes cua al servei d’ocupació i no li arribés mai el torn. Si les fases de la vacuna d’Oxford avancen com es preveu (que ja es veu que no), Catalunya en rebrà 100.000 al desembre, diu Josep Maria Argimon, secretari de Salut Pública. No és un avançament excessivament esperançador, ni per la inquietud que generen unes vacunes prematures ni per la quantitat. Però estem acostumats a tenir tantes coses abans fins i tot de desitjar-les que també exigim la urgència d’allò que no està al nostre abast. Encara hi ha massa misteris científics per creure’ns tan savis. Ens hauríem de concentrar més en reclamar el que sí que té solució, com limitar els preus dels lloguers per evitar la catàstrofe total d’una crisi econòmica que ja és més greu que la sanitària o que en lloc de parlar tant del canvi climàtic es posin en marxa polítiques eficaces i innovadores. La llista és llarga. Com els misteris de la ciència.

Fem servir els temps verbals segons els interessos, naturalment. Ens serveixen per ajustar-nos més a la melancolia o per justificar presents incòmodes. Pablo Casado considera que l’operació Kitchen respon a unes èpoques molt passades i que el seu és un PP nou i, per tant, innocent. Si no tenia cap responsabilitat aleshores, no pot ser culpable de res ara. El que és desesperant en aquests casos és que és irrellevant si en tenia o no. Els seus predecessors sí que tenien responsabilitats i tampoc no es fan responsables de res. Ni els fan. Les responsabilitats se les emporta el vent. Com les del ja exconseller Miquel Buch, que tampoc no donarà més explicacions sobre la seva gestió perquè l’han destituït aprofitant no sé quina avinentesa política tan lamentable com el partidisme en si mateix. Els bancs també es poden fusionar sense donar cap explicació i, el que és molt pitjor, sense tornar els diners d’un deute que es dona per perdut, com quan perds el mòbil o la T-Casual. A canvi, han convertit les oficines en una mena de cafeteries asèptiques que donen la mateixa seguretat que una persona amb la mascareta sota el nas. Però el present és el futur i el monopoli no passa de moda. Pablo Iglesias també troba que el passat no cal pagar-lo en el present i que un home com Martín Villa, com que és un home vell, no hauria d’anar a la presó en cas de culpabilitat. A mi no em sembla que s’hagi d’eximir la seva responsabilitat només per una qüestió d’edat. Quan convé, diuen que l’edat és subjectiva i que cadascú se la sent diferent. A més, les persones no som com el vi, que millorem amb els anys. Amb honroses excepcions. I no és el mateix estar acusat de crims contra la humanitat que d’haver organitzat un referèndum, posem per cas. Encara que algú pensi que votar és un crim.

Per cert, l’Onze de Setembre no hi haurà concentracions però sí que hi haurà samarretes. No tot està perdut. Les d’enguany semblen més d’un uniforme d’empresa de telefonia que les d’una reivindicació. Però jo soc de teixits delicats i colors foscos, així que és ben bé per criticar. El que és important tenir clar és que manifestar-se ara és contraproduent per a la salut. En canvi, és molt sa per a una democràcia consolidada concloure que les manifestacions contra la sentència del Procés són “terrorisme nacional”. La culpa la tenen les samarretes, que són de polièster i no de cotó.

stats