LA CAIGUDA
Misc 18/07/2020

Una monarquia desgastada i de part

El rei obté més suport entre els votants de dreta i als territoris on no es qüestiona la identitat espanyola

4 min
Una monarquia desgastada i de part

BarcelonaQuin suport social té la monarquia espanyola? Generalment, a les democràcies, el suport social a les institucions i a les persones que les ocupen es mesura a les eleccions. La participació i el vot a les diferents opcions ens dona una mesura objectiva del suport que tenen. No és el cas de la monarquia, per raons òbvies. Certament, pel fet de ser una institució hereditària, el suport social és relativament irrellevant per a la seva pervivència. La monarquia espanyola compta amb un fort blindatge constitucional que en garanteix la supervivència.

Tot i que el rei, a diferència dels caps d’estat democràtics, no es juga el futur en unes eleccions ni en una votació parlamentària, perdre el consens i el suport de la societat pot suposar un risc a mitjà termini per a la institució. Fins i tot les institucions no democràtiques necessiten el consens ciutadà per sobreviure. En el cas de la monarquia espanyola, és difícil de saber la confiança que hi diposita la ciutadania, perquè des del 2015 hi ha una apagada a les enquestes oficials. Tradicionalment, el CIS espanyol havia anat preguntant en els seus baròmetres sobre el nivell de confiança en la monarquia. De fet, hi ha una sèrie força regular des del 1994 fins al 2015. Però llavors, d’un dia per l’altre, la pregunta va desaparèixer de les enquestes. Les raons es poden intuir. En el moment de deixar de fer la pregunta, la confiança en la monarquia havia caigut des del 7,5 (en una escala de 0 a 10) que solia registrar, de mitjana, als anys 90, fins al voltant del 4. El desgast de la institució era, doncs, ben evident. Quan Joan Carles I va abdicar havia arribat al mínim històric. La successió al tron va produir un lleuger repunt, però en cap cas es va tornar a acostar a l’aprovat.

Confiança social baixa

La dada més recent de què disposem és, curiosament, la que prové d’una enquesta que va encarregar la Generalitat de Catalunya el novembre del 2019 per estudiar la percepció del debat territorial a Espanya. L’enquesta, dipositada al registre del CEO, conté la mateixa pregunta que havia fet tradicionalment el CIS. Ara, però, la institució demoscòpica espanyola prefereix no saber-ho. És evident, tanmateix, que aquests nivells tan baixos de confiança social configuren un escenari delicat per a la institució. Sobretot perquè són anteriors a l’actual onada d’escàndols que afecten el rei emèrit. I això indica que la monarquia partia d’un nivell molt baix de suport. I, per tant, està molt mal equipada per resistir nous escàndols. Caldrà estar atents a veure si el CIS, tal com han demanat diversos mitjans de comunicació independents, es decideix a recuperar la pregunta sobre la monarquia. Però, de fet, l’erosió dels nivells generals de confiança és només un dels problemes que ha d’afrontar. N’hi ha més: no només s’ha desgastat la imatge de la monarquia sinó que s’ha eixamplat l’esquerda ideològica. Ho va explicar el politòleg Lluís Orriols amb les dades del 2015. I les del 2019 ho confirmen: el suport a la monarquia no és només més baix sinó que està cada cop més escorat a la dreta. Així, mentre que en la dreta i el centredreta la monarquia té uns nivells de confiança al voltant del 6, en l’esquerra i el centreesquerra se situa clarament per sota del 4. Aquest biaix ideològic suposa un problema afegit a una institució com la monarquia. El rei Borbó s’ha convertit en el cap d’estat de la dreta. El perfil ideològic que deixa entreveure Felip VI probablement ha contribuït a aquest biaix.

Diferències territorials

A més, com es podia esperar, el biaix no és només ideològic sinó també territorial. La monarquia només aprova a Múrcia, Madrid, Castella-la Manxa i Extremadura. Se situa entre el 4 i el 5 a la resta de territoris i registra els nivells més baixos de suport al País Basc (2), Navarra (3,4) i Catalunya (2,2). Es tracta, doncs, d’un monarca reconegut només en determinades parts del territori sobre el qual regna, i que recull un amplíssim rebuig en els territoris amb identitats nacionals no espanyoles prou arrelades. L’efecte de l’edat no és tan decisiu. Tot i que hi ha diferències importants entre grups d’edat, no són tan àmplies com les que hi ha entre territoris o entre grups ideològics. El rei només supera el 5 de mitjana entre els majors de 65 anys, i en canvi baixa del 4 en tots els grups d’edat per sota dels 50 anys.

Vistes les dades, no resulta tan sorprenent que les institucions oficials de l’Estat no tinguin gaire interès a incloure preguntes sobre la monarquia a les enquestes. Avui sabem que la reserva de legitimitat que tenia la monarquia espanyola abans dels escàndols d’aquests mesos era molt escarransida, i molt escorada cap a la dreta i cap a l’Espanya mesetària. Fora d’aquests entorns, el fet que el cap de l’Estat espanyol sigui una institució hereditària en mans de la família Borbó no és precisament un element de consens. Més aviat és un taló d’Aquil·les del sistema constitucional vigent. Tot i això, no és gens fàcil de canviar, perquè la institució està molt blindada constitucionalment. Per això encara haurà de patir molts sotracs.

stats