Política industrial, Nissan i el Clínic
No hi ha societats pròsperes que no tinguin una indústria potent (també n’hi ha que són riques perquè tenen petroli, però no em sembla que el qualificatiu que els escaigui sigui pròsperes). Suïssa és pròspera no perquè tingui bancs, sinó, sobretot, perquè té una indústria d’un nivell extraordinari (que descansa sobre una formació professional i una recerca potentíssimes).
Dissortadament, massa sovint hem dubtat sobre si la indústria havia de jugar un paper rellevant en el nostre futur. Recordo amb especial malestar una conversa amb un president de la Generalitat sobre el futur econòmic del país en el curs de la qual em va manifestar amb entusiasme que a la zona del Fòrum de Barcelona s’estava projectant construir la discoteca més gran d’Europa.
No podem seguir dubtant. Si volem seguir essent un país pròsper, és imprescindible que seguim essent un país industrial, i si volem superar la fragilitat de la nostra economia, hem d’augmentar el pes de la nostra indústria.
En aquest context, la desaparició de la planta de Nissan constitueix una pèssima notícia, perquè l’automòbil és la reina de les manufactures, i perquè l’automòbil té una importància cabdal a Catalunya. La desaparició ha donat lloc a moltes crítiques entre polítics, la major part de les quals poc encertades. Per exemple, les declaracions de la regidora de l’Ajuntament de Barcelona Janet Sanz expressant el seu desig que les plantes de Seat i Nissan no tornessin a la normalitat van ser molt desafortunades, però no van tenir cap impacte sobre el fatal desenllaç, que ha estat determinat perquè l’acord que ha tancat el conflicte dins el matrimoni Renault-Nissan estableix que Nissan es retira de la Unió Europea, que queda per a Renault (de fet, l’empresa havia advertit reiteradament que en cas que el Brexit es materialitzés es veuria obligada a retirar-se del Regne Unit, i el que ha acabat decidint és el contrari: traslladar la producció de les plantes catalanes a la de Sunderland, al nord-est d’Anglaterra).
Més enllà de crítiques estèrils, del que es tracta és de reaccionar de manera constructiva, i celebro que es torni a parlar de la necessitat d’una política industrial, perquè els governs espanyols no han tingut una política industrial digna d'aquest nom des del franquisme (que, amb totes les seves misèries, en tenia una, no sempre encertada, però eficaç al cap i a la fi).
El País Basc sí que ha dissenyat i implementat una política industrial exitosa, però amb uns recursos dels quals la Generalitat no disposa i amb el suport dels successius governs espanyols en la mesura que han necessitat el PNB.
Ara bé, això no significa que ens puguem permetre caure en el fatalisme, perquè hi ha coses que sí que podem fer.
Fa poc Joaquim Coello suggeria condicionar el suport polític a l’actual govern espanyol a la reconversió de la planta de Nissan a la Zona Franca per a la producció de vehicles elèctrics, una operació que exigeix un inversor tecnològic i molts diners públics dels quals només l’Estat disposa. És una idea que un partit compromès amb la prosperitat del país –sigui o no independentista– no pot ignorar.
Però més enllà del curt termini, una política industrial de llarg abast exigeix apostar per sectors emergents. En quins podem excel·lir? Sens dubte, un d’ells ha de ser la indústria vinculada a la sanitat. Ho tenim tot a favor, però cal que hi apostem, i és amb aquesta òptica que crec que s’ha d’analitzar quina solució es dona a l’expansió de l’Hospital Clínic.
Aquest hospital constitueix un dels centres de recerca més importants de què disposem i, per tant, l’hem de considerar no sols com un hospital, sinó també com un pol de generació de coneixement i d’activitat econòmica d’alt nivell.
Ara bé, l’Hospital Clínic està mal comunicat (només hi accedeix una línia de metro i no disposa d’heliport) i està ofegat per l’entorn, que li impedeix créixer. La major part de les solucions que s’estan considerant no són coherents amb la visió d’un hospital centre d’una activitat sanitària, formativa i industrial potents. Que l’atenció sanitària de primer nivell ha de romandre a l’Eixample sembla imprescindible, però també ho és que cal buscar un emplaçament que permeti el desenvolupament de la resta d’activitats pensant en els propers cinquanta anys.
Fa cent anys, els dirigents de Barcelona tenien clar que la ciutat havia de continuar seguint essent industrial, però que la indústria no cabia dins del terme municipal, i van aconseguir absorbir un 41% del terme de l’Hospitalet, un municipi que aleshores era agrícola. No pretenc aplaudir aquella decisió (que l’Hospitalet encara deplora) sinó posar de manifest que si volem ser un país pròsper hem de pensar en gran i a llarg termini, i que així ha de ser resolta l’expansió del Clínic.
