SOCIETAT
Misc 10/12/2020

Quan la migració és per fugir del masclisme i els matrimonis forçats

L’augment de les noies migrants demostra la seva presa de consciència i l’afany d’igualtat

i
Marta Costa-pau
5 min
01.Imane  El Yassini  a Girona.   02. La Bouchra durant una classe amb els seus companys.   03. L’Imane,  a la dreta,  amb la seva germana gran.

GironaTé 19 anys i una fermesa admirable, que l’ha ajudat a escapar de dues presons on no estava disposat a quedar eternament reclòs: la del cos femení que no sentia seu, i la d’una cultura que l’hauria obligat a casar-se amb un home desconegut quan encara no hagués arribat ni a la majoria d’edat.

Fa tres anys, quan en tenia 16, Imane El Yassini va fugir de Nador (Marroc) amb la complicitat de la seva mare i la seva germana gran, que el van acompanyar en un viatge en vaixell fins a Barcelona després d’aconseguir un visat. Al pare li van dir que anaven a passar uns dies a casa de l’àvia materna, a la població marroquina d’Oujda, com havien fet en altres ocasions, però a la tornada l’home va saber que ja no tornaria a veure la que llavors era la seva filla petita, potser durant molts anys o potser ja mai més. Més que irar-lo, la fugida de l’Imane va generar-li alleujament, perquè per a ell era la vergonya de la família, un descrèdit que ara ja no hauria de suportar: “De petita sempre m’havia vestit com un nen, portava els cabells curtíssims i jugava als jocs dels nens. A tothom li feia gràcia, fins i tot al meu pare, perquè té tres filles i ell hauria volgut un fill, però en fer-me més gran, quan ja em van començar a créixer els pits, em va exigir que em vestís com una noia i s’enfurismava quan al meu barri malparlaven de mi pel meu aspecte masculí i perquè em veien massa lliure i rebel. Fins que va arribar un dia que em va prohibir anar al gimnàs i sortir amb els companys del barri, i m’obligava a quedar-me sempre a casa i a fer les feines de la llar”, explica.

Cinc nits dormint a la platja

Als 15 anys es va escapar de casa, tot i que va decidir tornar al cap de dos dies perquè sabia que la policia l’estava buscant i que l’acabaria trobant. Als 16 ja no va poder més. Recorda molt bé aquell 3 d’octubre de 2018. És el dia que va arribar al port de Barcelona amb la seva mare i la seva germana, que van tornar al Marroc després de deixar-la a Vilanova i la Geltrú, on la mare coneixia una dona a qui l’Imane podria demanar ajuda. Amb 30 euros a la butxaca, que es va gastar per tallar-se els cabells ben curts, va dormir durant cinc dies a la platja, al ras, fins que al sisè va atrevir-se a anar a la policia local, tal com li havia recomanat la coneguda de la mare. “No entenia el català ni el castellà, i a través de signes vaig fer entendre a l’agent que havia arribat del Marroc, que era menor d’edat i que no tenia on anar”, relata. Després de passar per un centre per a menors no acompanyats de Barcelona, va traslladar-se a Girona, on viu des de llavors, primer en un centre d’acollida, després en un pis tutelat i ara a casa d’una amiga.

El cos com una presó

Enyora molt la mare i les germanes, també en certa manera el pare, però valora haver-se guanyat, amb la seva fugida, drets que li eren negats al seu país: estudiar, treballar, tenir independència i, especialment, veure reconeguda la seva identitat masculina. “Des de sempre he sentit el meu cos com una presó. Ja amb pocs anys em sentia nen tot i tenir un cos de nena”, diu l’Imane, que des de fa unes setmanes ha començat a sotmetre’s al tractament hormonal per masculinitzar el seu cos. “Soc un noi transgènere i finalment puc dir-ho obertament i sense por. Al Marroc, als homosexuals, lesbianes o transgèneres els apallissen i, si van a la policia a denunciar-ho, llavors la policia els apallissa encara més, però això no surt mai a les notícies. A vegades els apliquen electroxocs perquè creuen que així els canviaran la seva orientació o identitat sexual. Molts s’acaben suïcidant”.

A Girona ha fet cursos de català, de mecànic de cotxes, d’atenció al client o de mosso de magatzem, i ara es vol treure l’ESO, mentre espera que l’agafin en una empresa de neteja on va fer pràctiques, però no té permís de treball. “Ningú et regala res, aquí; jo ja ho dic als amics del Marroc amb qui mantinc contacte. Aquí no trobaran el paradís, t’ho has de guanyar tot a pols”.

El peatge de les menors migrants

Tot i que encara són molt poques les noies menors d’edat que fugen soles del Marroc, cada vegada són més les que decideixen fer el pas. “Per als nois el procés migratori va lligat a la recerca d’un futur econòmic i laboral millor, però a les noies se’ls afegeix la necessitat de fugir d’allò que representa ser dona al Marroc, com ara no poder estudiar ni treballar, quedar-se a casa o haver-se de casar amb un desconegut que sovint els dobla l’edat”, explica Mar Masfarré, professora d’un programa d’inserció per a joves nouvinguts en un centre d’acollida de Girona.

En aquest centre hi ha cinc noies. Haver decidit fugir els ha exigit un plus de valentia respecte al nois migrants perquè paguen un peatge molt més car, explica Masfarré. El viatge en pastera, que pot arribar als 4.000 euros, és més alt per a les noies, i a més corren el risc de patir abusos sexuals. Per això moltes noies no fan el pas si no és que tenen el suport de la mare o germans per poder viatjar amb visat, com va fer l’Imane, i també la Bouchra, de 18 anys, que actualment viu en un pis tutelat de Girona després d’haver passat per un centre d’acollida.

Va ser el seu germà gran qui la va ajudar a prendre la decisió de marxar quan, als 17 anys, el pare va dir-li que s’havia de casar amb un desconegut d’uns 45 anys. “Jo no el coneixia de res, però tenia molt clar que no volia compartir la vida amb ell. Tinc clavat aquell moment i moltes vegades penso què hauria passat i què en seria, de la meva vida, si jo no hagués pres la decisió de marxar”, explica la jove en un article sobre el seu procés migratori que ha redactat per a la Revista de Girona. La noia revela que va estar més d’un mes sense poder dormir pensant en com evitar aquell casament fins que va prendre una decisió amb la complicitat del seu germà: va prometre al pare que es casaria amb l’home si abans la deixava anar a passar un mes amb els oncles a Frankfurt. Va fer el viatge en avió amb l’àvia. Després de passar un mes a Alemanya, va marxar assegurant que tornava al Marroc però va emprendre un viatge sola, amb una petita motxilla i pocs diners, fins arribar a Girona. “Era la primera vegada que estava sola i recordo que va ser un moment molt dur”, relata.

Enyor de la família

Masfarré explica que les menors migrants solen patir més l’enyor de la seva família que no pas els nois, hi mantenen més el contacte i tenen més necessitat de demostrar que, tot i haver marxat, mantenen la seva cultura d’origen. “Intento parlar cada dia a través de WhatsApp i de videoctrucades amb el meu germà i la mare. Ells m’expliquen què fan i jo els parlo de tot el que faig aquí. Intento que em vegin bé i que sàpiguen que m’hi estic esforçant molt”, diu la Bouchra, que té els estudis com a objectiu prioritari per al seu “projecte de futur”. “Sé que si vull una cosa hauré de lluitar molt, i estic disposada a fer-ho”. Amb el pare, amb qui ella voldria recuperar la bona relació que hi tenia de petita, hi parla molt de tant en tant. “El que tinc clar i és segur és que, tan aviat com pugui, els aniré a veure. Somio molt sovint en el dia que tornaré al Marroc. Aniré directament a casa i abraçaré molt fort la mare, el pare i el meu germà. Segur que la mare em cuinarà pollastre, que és el meu plat preferit, i potser anirem a fer una volta per la platja, com fèiem abans tots junts”.

stats