LA CATALUNYA BUIDA
Misc 17/01/2021

"Només anem al metge quan no hi ha més remei"

Pobles del Pallars Sobirà només tenen metge alguns dies a la setmana i hi falten equips

5 min
La doctora Gallego amb la Montserrat i el Salvador a Rialp

RialpEl dispensari és a la planta baixa d’un edifici d’habitatges. A l’entrada unes lletres grosses impreses sobre el vidre diuen: “Consultori municipal”. El vestíbul està habilitat com a sala d’espera, amb una filera de cadires col·locades contra la paret, i un passadís llarg desemboca en dues àmplies consultes, amb les seves corresponents lliteres, taules i altre mobiliari. “D’espai no ens en falta”, admet la doctora Vanesa Gallego. En canvi, el que sí que els falten són equips, i sobretot mans. Ella està completament sola en tot el dispensari. També hi hauria d’haver una infermera, però està de baixa des de mitjans de desembre. “Aquí les baixes es cobreixen d’aquella manera...”, comenta la doctora amb resignació. És igual que estiguem enmig d’una pandèmia.

Som a Rialp, un poble de poc més de 600 habitants del Pallars Sobirà que es dedica predominantment al turisme. Només cal veure la carretera que el travessa: els hotels, restaurants i escoles d’esquí se succeeixen un rere l’altre. Ara amb el coronavirus, però, tots els establiments estan tancats i gairebé no es veu ni una ànima pel carrer. Sembla un poble fantasma. Amb tot, la doctora Gallego diu que aquest matí ja ha atès dotze pacients.

A Rialp només hi ha atenció mèdica els dilluns, els dimecres i els divendres. I els veïns encara es poden considerar uns privilegiats: en altres pobles de la zona de menys habitants només hi ha visita dues vegades a la setmana (com a Gerri de la Sal) o fins i tot una al mes (a Peramea i Montcortès). La doctora Gallego s’encarrega de passar per tots. Com a alternativa, els pacients poden anar a Sort, la capital comarcal, on sí que hi ha un CAP que és obert cada dia de la setmana les 24 hores. O si es tracta d’alguna cosa més específica o greu, a l’Hospital de Tremp (a uns 45 minuts amb cotxe des de Sort) o directament als de Lleida (a més de dues hores). A Sort no hi ha cap metge especialista.

“Diguem que els pacients depenen de la meva salut”, ironitza Gallego. Si ella es posa malalta o fa festa -com per Nadal, que va descansar una setmana-, els pacients es queden sense consulta. Ningú la substitueix. I passa el mateix si se li espatlla el cotxe. La doctora es desplaça de poble en poble amb el seu vehicle particular i, segons diu, la Generalitat no li sufraga ni un litre de gasolina. “Al CAP de Sort només tenim un vehicle i, si l’agafo jo, ¿què passa quan hi ha una emergència?”

La doctora atén una pacient al consultori municipal de Rialp

Gallego també diu que ella és l’encarregada d’obrir i tancar el dispensari amb clau, de trucar a la dona de fer feines un dia abans de la consulta perquè el vagi a netejar, i de portar de Sort guants de làtex, xeringues o qualsevol fàrmac que necessiti en les visites. Hi ha coses, però, que se li escapen de les mans.

“No tinc oxigen ni a Rialp ni a Gerri”, es queixa. I això que precisament el coronavirus provoca generalment problemes respiratoris. “Els consultoris municipals depenen dels ajuntaments, així que la Generalitat diu que això ho ha de pagar l’Ajuntament, i l’Ajuntament diu que ho ha de pagar la Generalitat”. El resultat és que ella continua sense oxigen als dos pobles.

Oxigen, però, és el que li donen els pacients. “Aquí el tracte és més proper”, explica mentre es dirigeix a peu a casa del Salvador i la Montserrat, un matrimoni de jubilats de 90 i 86 anys que viuen a uns centenars de metres del dispensari. No tenen res greu, però com que hi ha gel al carrer, la doctora prefereix desplaçar-se ella al domicili.

La Montserrat i el Salvador la reben a la cuina amb la llar de foc encesa. L’escalfor acollidora contrasta amb el fred glaçador del carrer. “Vaig sortir al balcó a espolsar els llençols i de sobte vaig sentir una punxada aquí”, diu la dona assenyalant-se un costat. Es va quedar tan paralitzada que fins i tot l’havien d’ajudar a vestir-se, explica l’home. Amb tot, van tardar dues setmanes a anar al metge. “Només anem al metge quan no hi ha més remei. No ens agrada empipar”, es justifica ell. En canvi, el que realment fa empipar la doctora Gallego és que als pobles la gent tardi massa a acudir a la consulta, sobretot la gent gran. “Quan arriben els casos, són més urgents”.

Després de la visita, Gallego torna amb cotxe fins a Sort, on també ha de passar consulta al centre d’atenció primària. El CAP de Sort és com el CAP de qualsevol ciutat, però de dimensions reduïdes. En total només té quatre metges i quatre infermeres que han de cobrir tots els torns els set dies de la setmana.

Un pacient, Xavier Farré, espera Gallego a la consulta. La doctora ja l’havia atès el dia anterior, però al dispensari de Gerri (el poble té uns 130 habitants). L’home sembla enfadat: “Ahir vaig anar al consultori, no hi havia internet i la doctora no va poder consultar el meu historial mèdic, així que avui m’ha tocat venir aquí”, es queixa. “Ens tenen abandonats! Jo puc desplaçar-me fins a Sort perquè tinc cotxe. Però què passa amb la gent gran?” La doctora corrobora que fa un mes que no hi ha internet al dispensari i que així és difícil fer les visites. “N’he informat a Tremp, des de Tremp n’han informat a Barcelona i encara estem esperant”.

L'infermer Xavi Ensenyat parla amb una veïna en un carrer ple de neu al poblet d'Estac, al Pallars Sobirà

Xavi Ensenyat es prepara per sortir. És infermer, passa consulta al CAP de Sort però, com la doctora Gallego, també va de poble en poble fent visites a domicili. Avui li toca controlar el nivell de coagulació de tres pacients. Se’l veu apressat: durant la seva absència, no quedarà cap infermer al CAP i, a més, marxa amb el vehicle d’emergències. Condueix primer fins a Estac, un poblet de 28 habitants situat a només uns 15 quilòmetres de Sort, però tarda gairebé mitja hora a arribar-hi per una carretera endimoniada de revolts i neu. Després va a la localitat de Baro, on Maria Julià, de 85 anys, el rep postrada al llit amb un somriure a la boca. “És com el meu fill, li tinc molta estima”, diu la dona. I acaba a casa del Fermín Vallès, de 83 anys, a Sort. En total tarda dues hores a visitar els tres pacients.

L'infermer Xavi Ensenyat atén la Maria Julià, de 85 anys, a casa seva a la localitat de Baro

Tres pacients poden semblar pocs comparats amb els moltíssims de les ciutats, però aquí les distàncies són insalvables. Malgrat això, a tota la comarca hi ha només quatre farmàcies, i una única de guàrdia a la nit. Els pacients temen ara que en el futur l’atenció mèdica encara quedi més escanyada i es redueixi a menys poblacions.

stats