Menyspreu al bé comú

Amb la convocatòria del 10 de novembre Espanya haurà tingut quatre eleccions generals, i una moció de censura, en quatre anys. En aquesta ocasió es tornen a repetir eleccions per la senzilla raó que així ho ha decidit el president del govern en funcions, que el 2016 era Mariano Rajoy i ara és Pedro Sánchez. Sánchez no ho ha decidit tot sol, com és obvi, sinó amb la col·laboració dels estrategs del PSOE, amb l’ara famós Iván Redondo al capdavant. Potser convé recordar algunes dades sobre Redondo: basc de 38 anys, llicenciat a Deusto, abans de convertir-se en l’assessor de l’actual president ho va ser d’alguns dirigents territorials del PP. Dos sobretot: José Antonio Monago, que va ser un president especialment escandalós de la Junta d’Extremadura, i un vell conegut de la política catalana, Xavier García Albiol. Redondo va ser l’ideòleg de la campanya que va dur Albiol a l’alcaldia de Badalona i que va ser polèmica pel seu contingut obertament racista, començant per l’eslògan, “Netejant Badalona”. Obra també d’Iván Redondo.

El motiu per repetir les eleccions també torna a ser el mateix: a Pedro Sánchez, com a Rajoy en el seu moment, no li acaben d’agradar els resultats obtinguts i força una segona volta perquè pensa que n’obtindrà de millors. És possible que ho aconsegueixi. A pesar que molts diuen que la correlació de forces no tindrà variacions significatives, no és el mateix governar amb 123 diputats al Congrés que amb 140 o 150, posem per cas. Però també és possible que les enquestes s’equivoquin, que el PSOE no se’n surti amb els seus càlculs i que els votants, desencantats i/o irritats, optin per no acudir a les urnes. Sánchez es podria tornar a trobar en una situació de bloqueig molt semblant a la dels últims cinc mesos, o fins i tot propiciar l’accés al poder del tripartit d’ultradreta que ja governa Madrid, Andalusia i Múrcia. El PP, Ciutadans i Vox han demostrat que, potser amb dificultats, ells sí que saben entendre’s i sumar quan els és necessari.

Veurem. Mentrestant, l’única cosa segura és l’esfereïdor menyspreu pel bé comú que han demostrat els dos grans partits del sistema polític espanyol, primer el PP i ara el PSOE. Si el 2016 era un mal moment per forçar una repetició electoral, ara és un moment molt pitjor. Quan els ciutadans vagin (o no vagin) a votar, la crisi amb Catalunya s’haurà aguditzat amb la sentència del Procés, a Europa és possible que Boris Johnson hagi consumat un Brexit sense acord, i l’ofec financer de moltes comunitats autònomes (com les Balears, amb un govern del PSOE i Podem com el que Sánchez no ha volgut formar) serà insuportable. Tot això no serà gestionat per ningú, perquè el govern continuarà en funcions i els partits estaran exclusivament abocats a l’únic que sembla que ja siguin capaços de fer: una campanya electoral que aquesta vegada diuen que només durarà vuit dies però que de fet ja fa setmanes que ha començat. És difícil imaginar més irresponsabilitat i més ineptitud, però no oblidem mai que cap avall no hi ha sostre.