05/12/2020

Marchena vs. Ginsburg

3 min

El Tribunal Suprem anul·la tots els beneficis penitenciaris als presos polítics independentistes, i les dues preses que encara en gaudien, Carme Forcadell i Dolors Bassa, hi responen amb una lliçó en forma i fons: serenament, fan una nova crida al diàleg i a la defensa d’una societat més justa i democràtica, en què ningú sigui perseguit per les seves idees. Elles, que pateixen en la pròpia pell la injustícia d’un tribunal venjatiu, que són víctimes d’una tergiversació de l’estat de dret per part d’un poder judicial erigit unilateralment en defensor obsessiu de la unitat d’Espanya per damunt de drets i llibertats fonamentals, elles mantenen en tot moment el to i les conviccions. Cap estridència, cap defalliment.

Saben que la lluita serà llarga. Carme Forcadell i Dolors Bassa són plenament conscients, i així no deixen de demostrar-ho, com també ho demostren els Jordis i la resta de presos i exiliats, que l’estat espanyol està fent una reculada democràtica, aquesta vegada de la mà de l’alta judicatura, alimentada per una dreta mediàtica que fa anys que ha abdicat del periodisme i ha convertit la manipulació sectària en una arma permanent de destrucció de la convivència; una arma que apliquen prioritàriament a l’independentisme català, però no només, com bé saben ara Sánchez i Iglesias. L’atmosfera que han creat els mitjans madrilenys és tan asfixiant i embrutida que han aconseguit fer entrar a les institucions la ultradreta de Vox i ara fins i tot de nou han despertat el vell soroll de sabres de la militarada ultra, que no acaba de desaparèixer mai. La neteja aplicada per Narcís Serra als anys 80 quan va ser ministre de Defensa no devia ser tan profunda com hauria calgut, ¿o potser és que el que és més profund és el virus del nacionalisme intolerant espanyol, sempre latent, sempre a punt per brotar?

En algun moment del Procés va predominar el miratge que Espanya afrontaria el repte sobiranista per les vies democràtiques modernes, és a dir, des de la negociació política. Però l’1 d’octubre del 2017 va quedar diàfanament clar que no seria així. La societat espanyola no estava ni està preparada per enfrontar-se als propis fantasmes autoritaris, a les pròpies pors identitàries. Quan ho estarà? ¿Fins on serà capaç el govern de coalició PSOE-Podem d’avançar en el diàleg sobre Catalunya enmig d’aquesta dreta cavernària i irresponsable, infiltrada en el deep state, i a la qual no l’atura ni la pandèmia? ¿Seran capaços Sánchez i Iglesias de fer valer l’altra cara d’un país plural? ¿Tindran la valentia de treure els presos amb una amnistia i d’esborrar el delicte de sedició del Codi Penal? I si s’hi posen, ¿com aconseguiran conjurar el fantasma de les dues Espanyes? Perquè ja se sap que quan elles es barallen, la víctima propiciatòria és Catalunya.

Quan veus Marchena i tota la resta de col·legues togats, tan rancis, tan imbuïts d’un concepte altiu i prepotent de justícia, tan ficats en el paper de salvadors de la pàtria i tan allunyats de la societat a la qual teòricament serveixen, no pots deixar de pensar en la figura de Ruth Bader Ginsburg (RBG), la jutgessa del Suprem nord-americà morta recentment i que va encarnar des de ben jove i fins al final la lluita pels drets de les dones, fent evolucionar les lleis des del coratjós exercici de la professió, remant contra una justícia injusta, fent-la evolucionar. El Suprem espanyol, igual que el Constitucional, porta anys fent exactament el contrari: fent involucionar el marc jurídic, reinterpretant les normes cap enrere, amb la Constitució com a arma llancívola, encotillant-la, convertint-la en una presó jurídica, debilitant la democràcia, retallant llibertats.

On són les nostres Ginsburg? Qui els barra el pas? Forcadell i Bassa són molt més fidels a l’esperit de Ginsburg que no pas els qui les han condemnat.

stats