Manel Lucas: “L’agror contra ERC a les xarxes no es correspon amb la realitat”

BarcelonaManel Lucas (Barcelona, 1963) fa anys que analitza l’actualitat política catalana, sigui com a guionista o cronista, i també intenta fer divulgació amb llibres com Les ànimes d’Esquerra (Catarata) o, en la versió castellana, Breve historia de ERC.

Per què ara un llibre sobre ERC? ¿És un llibre opportunity?

El llibre és un encàrrec d’una editorial de Madrid que considera que, ara que ERC és un actor important de la política espanyola, hi ha un públic que necessita conèixer d’on ve i en què es diferencia de la resta.

Primer de tot haurà d’explicar que el Gabriel Rufián d’ara no és el mateix d’abans.

És evident. Però si tirem una mica enrere ERC també va donar suport a Zapatero. I si anem a la República veiem com ERC, des del seu catalanisme, va donar suport a les esquerres republicanes espanyoles.

Vostè afirma que ERC té dues ànimes d’ERC des del moment mateix de la seva gènesi.

Sí, i depenent del moment històric una passa per davant de l’altra però es mantenen des del naixement. Macià és un independentista i Companys un advocat de sindicalistes. I quan ERC no tenia un any de vida ja hi va haver una escissió.

Vostè defineix ERC primer per allò que no és. No és CiU, ni el PNB, ni Bildu, ni la CUP...

Esquerra té una personalitat pròpia que la fa diferent. No és CiU perquè no és un partit de centredreta, fins i tot amb un component catòlic important; per tant, tampoc és el PNB, que té unes vinculacions amb el poder econòmic que ERC no té. Però tampoc és la CUP perquè no és revolucionari, ni és Herri Batasuna perquè no té vincles amb la violència.

¿Existeix el prototipus de votant d’ERC en relació amb el de JxCat, per exemple?

En alguns detalls es pot veure. ERC ha fet més forat a l’àrea metropolitana que no pas JxCat. La majoria de membres de Súmate, com el mateix Rufián, han entrat a ERC. I després hi ha un votant més conservador que fins ara ha continuat votant l’univers convergent. Però avui és difícil dir què passarà.

¿Són dos models socials diferents?

Sí, ara ja fa molts anys, però de reconvertits del franquisme al catalanisme n’hi havia a CiU i no a ERC. I en els pobles els sectors poderosos era més fàcil que votessin CiU.

L’Esquerra d’ara és una bassa d’oli en comparació amb la història convulsa recent, singularment gràcies a Junqueras. ¿Vostè ha desencriptat la figura d’Oriol Junqueras?

Oriol Junqueras és molt important perquè arriba en un moment clau, quan ERC està enfonsada i ha perdut més de la meitat dels diputats. Ell apareix com una figura salvadora i tot el partit li fa costat. I Junqueras recupera electoralment ERC, li fa guanyar unes eleccions per primer cop des de la República, les europees del 2014, la posa al Govern i la situa en posició de fer el sorpasso al món convergent. Això més el seu empresonament unifica i aglutina un partit que mai ho ha estat. Quant durarà? No ho sabem.

Com el definiries des del punt de vista polític?

Junqueras té una característica, i és que és ideològicament transversal. Aglutina molta gent perquè a més de definir-se com a “bon noi”, que és el que va dir en el seu primer míting (“Hola, em dic Oriol Junqueras i soc un bon noi”), és catòlic i parla de conceptes com la família que poden estranyar en un partit d’esquerres.

Com interpretes el gir d’ERC després del 27-O?

Des de l’octubre del 2017 Esquerra té una gran obsessió per demostrar que és un partit seriós de govern. L’experiència del període 2015-2017 els ha servit de lliçó, veuen que la independència no serà per demà passat i que, sense oblidar-la en cap moment, el que s’ha de fer és gestionar també el dia a dia.

¿S’han canviat els papers amb el que era CiU?

Sí, perquè l’actitud de Carles Puigdemont és la contrària: tinguem la confrontació amb l’Estat. Aquestes són les dues figures que hi ha ara: una més pragmàtica i una altra més resistencialista.

La marca del bon govern l’havia tingut històricament CiU.

Sí, però el vicepresident Aragonès s’esforça molt per vendre aquesta idea. El problema és que a ERC li ha caigut la pandèmia amb tot el seu pes en departaments que gestiona, com Salut i Ensenyament.

¿Creus que se n’estan sortint?

Les enquestes els donen com a guanyadors, tot i que no seria la primera vegada que això passa i després perden.

ERC ha passat de ser l’únic partit independentista que hi havia a ser titllats de botiflers.

L’independentista sobrevingut també existeix, i quan ets un convers te’n vas a l’extrem. Hi ha molta agror contra ERC a les xarxes que no es correspon amb la realitat. Si tu entres un dia a Twitter i veus el que diuen a Joan Tardà o a Roger Torrent pensaràs que tres quartes parts del país està en contra d’ERC, i això no quadra ni amb les enquestes ni amb els resultats electorals.

¿L’aposta del diàleg amb el PSOE és de llarg recorregut?

Sí, i no em sembla contradictori amb la trajectòria d’ERC. L’ERC rupturista la veiem entre el 2012 i 2017, ni abans ni després. Ni l’octubre del 1934 de Companys és una aposta rupturista amb l’Estat sinó amb un govern de dretes.

¿Hi ha un cert perill que amb la intenció d’aplegar gent diferent ERC perdi coherència ideològica?

Els partits tenen ideologia i tenen estratègia, i la ideologia d’ERC és adaptable. Ells en diuen esquerra no dogmàtica però potser el que més s’hi adequaria és dir que són socialdemòcrates. Hi pot cabre des d’un partidari de la col·laboració publicoprivada a un marxista, com ara Miquel Puig i Joan Tardà, per exemple.

¿S’atreveix a fer un diagnòstic sobre les eleccions?

El carisma de Puigdemont és molt potent i farà una candidatura per guanyar la nit de les eleccions. Una altra cosa és saber què faran l’endemà. ERC és un partit més clàssic i pensa també en com governar.