11/06/2011

L'ortodòxia econòmica, els acampats i l'esquerra

4 min

JOSEP RAMONEDA

Tu no creus, Joan Manuel, que l'esquerra hauria de poder assumir propostes com la modificació de la llei electoral per fer-la més proporcional, la generació de mecanismes de democràcia interna als partits, l'eliminació de les sicav , el control efectiu del frau fiscal, la recuperació dels impostos de patrimoni i successions, l'augment del tipus impositiu de les grans fortunes, la regulació dels moviments especulatius, la sanció de les males praxis dels bancs, la dació de la vivenda per cancel·lar la hipoteca, els ajuts al lloguer per a joves, la contractació de personal sanitari i professorat fins a garantir un servei digne, l'eliminació de la immunitat associada als càrrecs públics, les bonificacions a les empreses amb menys contractació temporal, la supressió dels privilegis dels electes, la protecció de la llibertat a la xarxa i, fins i tot, l'eliminació d'una institució inútil com el Senat? Són propostes aprovades en assemblees dels acampats i testifiquen el caràcter fonamentalment reformista del moviment. Però sobretot deixen constància del fora de joc que viu l'esquerra, incapaç de diferenciar-se de la dreta davant de la crisi.

Les acampades ja estan en temps de descompte. Si no s'aturen, corren el risc de perdre part de la bona imatge aconseguida. Han guanyat una primera batalla comunicativa. La del nom: indignats . Una etiqueta que transmet dignitat i passió. Es van beneficiar de l'estela de les revoltes àrabs. Només així s'explica que el Washington Post col·loqués una foto a portada de la Puerta del Sol de Madrid i que la comparés amb la plaça Tahir. Exageració mediàtica, sens dubte. Però el malestar hi és, entre la gent que ho passa molt malament, gent que veu el futur barrat, gent que intueix fractures socials insuportables, en un context en què la gran majoria veu les seves vides afectades per la crisi.

Aquest malestar es dirigeix a una classe política més tancada que mai. A les jornades del Cercle d'Economia a Sitges, amb gent d'ordre, hi he escoltat Josep Stiglitz advertir contra els efectes negatius del dogma de l'austeritat que guia totes les polítiques contra la crisi amb el risc d'ajornar la recuperació en lloc de dinamitzar l'economia. I hi he escoltat el liberal Sebastián Edwards dir que els mercats han demostrat "no ser tan eficients com alguns es pensaven". Però els polítics, tots, s'han omplert la boca de promeses d'austeritat i retallades. Si no estàs d'acord amb aquesta ortodòxia econòmica, avui ho tens malament a l'hora de votar. La democràcia real és a les urnes, sí, però si els partits tradicionals no assumeixen el malestar, l'assumiran els populistes de la pitjor espècie. Hi ha un buit, Juan Manuel, i algú l'ha de començar a omplir.

JOAN MANUEL TRESSERRAS

Josep, com em passa sovint, comparteixo el teu neguit i la teva perspectiva. La majoria de propostes de les acampades haurien de ser assumibles per als partits d'esquerra. Gairebé totes han format part, d'una manera o altra, de la vella tradició i del patrimoni de reivindicacions de les esquerres. I això indica que el problema va més enllà de la capacitat de formular propostes: rau en les actituds, en la pèrdua del sentit crític. La manca de propostes i l'oblit de moltes de les habituals expressen l'acomodament de les esquerres a la mecànica del sistema: la suma de les lògiques del sistema econòmic dominant i del sistema de la política professional. Gent honesta, competent, entregada i compromesa -és el cas de la majoria- pot acabar reforçant l'única racionalitat reconeguda, que es presenta com a necessària i insubstituïble.

Aquesta racionalitat planteja la defensa d'un estat del benestar que es reconeix fràgil i limitat, però no perfectible. Per això parlem de defensar-lo; no d'eixamplar-lo. El malestar amb les esquerres parteix d'aquest desplaçament de les actituds, més fàcil d'entendre si l'inscrivim en la crisi de la teoria social i del pensament esquerrà. Potser això lliga amb el buit que comentes: buit de pensament, de veritat i radicalitat.

Sobre l'èxit del concepte indignats : indignar-se és probablement una condició necessària, però no suficient. I aquí les aportacions de la intel·lectualitat d'esquerres han estat poc efectives. No s'explica clarament que l'acceptació del capitalisme comporta no només competència entre individus, sinó també entre societats. I que la defensa d'un model de benestar basat en l'explotació a gran escala d'altres societats ja no és moralment acceptable. Tampoc s'explica el paper econòmic de l'estat: inversor, empresari, regulador, comprador de serveis... Cap economia europea es podria sostenir sense el seu estat. La lògica estricta del mercat aboca a fenòmens com la deslocalització, però no pas al canvi de model econòmic.

Les acampades són un exemple d'autoorganització, d'activació de principis com la justícia social, la democràcia participativa i la transparència. Gràcies a les xarxes socials, han desbordat el factor proximitat com a clau de les formes precedents d'autoorganització. I això ho fa tot més fàcil -contactar- però també més difícil -compartir-. Abans, l'abast limitat dels que s'organitzaven tenia contrapartida en la complicitat d'experiències. Ara, l'extensió tecnològica obliga a descobrir els retalls d'experiència -i consciència- compartibles. Fins i tot en relació amb el dret d'autodeterminació!

Hi ha un buit. Sí. I la revisió dels mecanismes socials de participació política és molt urgent.

stats