Lluís Llach: “La policia va ensenyar-nos on havíem de buscar si havien posat bombes”

BarcelonaLluís Llach és al plató de l’ARA amb l’etern casquet de llana al cap (una senyora n’hi ha fet a cabassos). Està molt empiocat. Però quan es veu a la pantalla, amb la cabellera de joventut, es treu la gorra com un reflex, gairebé com si saludés amb respecte aquella generació de cantautors d’himnes populars.

Prohibit, censurat i exiliat com havia estat, sembla increïble que li donessin permís per cantar i poder fer aquells concerts al Palau d’Esports de Barcelona el gener del 1976.

Sense la llicència de l’Oriol Regàs no hauria sigut possible. Ell era un home de la Gauche Divine, compromès amb el país i la cultura, però que tenia molt bones relacions amb el poder. Va ser ell qui va parlar amb el Govern Civil de Barcelona.

Les tenia totes?

Home, els dies anteriors ja hi va haver amenaces de bomba. Jo era a la llista de la gent que la ultradreta volia pelar. I la policia va venir i ens va ensenyar, a mi i a la meva tata de 80 anys, on havíem de mirar si hi havia bombes. Recordo que miràvem les cisternes dels lavabos. La bandera catalana estava prohibida, però jo en vaig veure una de 25 metres... Era tot tan estrany...

¿Pot reconstruir què va fer aquells dies?

No gaire. Potser el més emocionant és que feia temps que no podíem cantar aquí en directe, i no sabíem quina seria la recepció del públic. I aleshores em poso a cantar Silenci amb allò de “Que no em sap cap greu dur la boca tancada...”, i quan veig que la gent em comença a contestar “Sou vosaltres els qui heu fet del silenci paraules....”, m’ennuego i per buscar consol miro cap a la Laura Almerich, i veig que ella també estava plorant com una magdalena. Venim de molt lluny. He tingut el privilegi que la gent m’ha fet servir per expressar coses que ara em sento terriblement honorat d’haver pogut viure.

Just abans del concert l’entrevisten. Veiem un fragment de les seves declaracions. Hi apareix vostè, que aleshores tenia 27 anys i una cabellera abundant, recolzat contra les rajoles del vestidor, i evitant el periodista i la càmera amb la mirada, i dient amb un marcat accent empordanès: “La cançó catalana és un fenomen social, artístic i polític, que ha arrossegat moltíssima gent. Haig de suposar que ara m’autoritzen a cantar per donar una imatge més neta. Dic suposar perquè a mi mai no se me donen les raons”. Què li sembla?

Pobret, pensa que jo estava així des dels 19 anys [somriu]. Suposo que dalt l’escenari he satisfet totes les sessions de psiquiatria. Fixa’t en la meva actitud física, tan reprimida. Tot havia de ser així a la meva vida privada, tot havia de ser vigilat perquè no fos utilitzat en contra. No guardo la guitarra d’aquell dia, no guardo absolutament res de la meva vida, res, cartes d’adhesió d’Espriu, de Reventós, de Pujol, d’aquell dia... És que jo amb aquest personatge hi he conviscut molt rarament. Fins i tot ara, quan arribo al Parlament i altres diputats em miren com una persona de consens, encara em sobta.

On va dormir, aquelles nits?

En un pis de l’Oriol Regàs, amb la tata que em feia la truiteta de carbassó. Era una barreja de coses... Un dia em vénen els vaguistes de Motor Ibérica (ara Nissan) perquè cantés per ajudar-los a la caixa de resistència. Vàrem fer un recital en una església. I els del comitè em diuen: tu cantaràs aquí a l’altar. Quan vingui la policia farem tres cordons i quan arribin al tercer saltes per la finestra de la sagristia, i trobaràs un 600. I jo començo a cantar “Fe no és esperar”, i al cap de mitja hora, vinga sirenes, i sí, clavat, s’obre la porta i la policia comença pim-pam, a pegar al primer cordó... I ja em tens saltant per una finestra, jo que no era pas una gasela tropical...

En aquells temps cridaven “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”.

Les cançons passen i els problemes queden. Els anhels humans gairebé sempre són invariables i sempre hi ha unes barreres que cal tirar a terra, tipus Pink Floyd. La llibertat és sempre un persecució del més enllà.

El cas és que van passar d’una dictadura a una democràcia.

La llàstima és que no es tingués prou coratge per fer una ruptura. I ara ho estem pagant. Esclar que l’amenaça d’un aixecament colpista era claríssima. Després es va negociar la Constitució pràcticament amb els fusells damunt la taula. Però, per a mi, qui ha fracassat en la transició espanyola no ha sigut la dreta sinó el PSOE, que era qui tenia el paper històric de construir un país que satisfés tothom. Es va atrevir amb qüestions importants, com la sanitat universal, però els senyors Felipe González i Alfonso Guerra van trair totalment el futur.

¿Amb la connivència del nacionalisme de Pujol?

El pujolisme oferia el que en aquells moments era possible. Però ho feia amb molta covardia, perquè aquella autonomia era molt rebaixada. El pujolisme preveia la nostra realització a través de la realització espanyola, cosa que a mi sempre m’ha semblat un error. Per què has d’anar fent voltes?