Llengua, nació i sobiranisme

Twitter ha bullit aquests dies d’afartament gastronòmic amb la polèmica de fins a quin punt català i castellà són dues llengües pròpies de Catalunya i fins a quin punt qui no té la voluntat de fer del català la seva llengua és, pròpiament, català. Diré, d’entrada, que la idea de repartir carnets de catalanitat em repugna. Aquest país serà dels que hi visquin, el defensin i el sentin seu, parlin el que parlin. Darrere el repartiment de carnets hi ha la idea d’una nació predestinada a ser el que és des d’un mite fundacional. El cert és, però, que el que anomenem nacions són projectes en construcció de resultat imprevisible i sempre alterable. Segons l’historiador Eric Hobsbawm, la idea de França és del tot indestriable del francès i, tanmateix, l’any 1789 el 50% dels francesos no sabien gens de francès i només el 12% el parlaven una mica bé. Construir Catalunya al voltant del català ha sigut i és un gran projecte -el projecte que molts estimem-, però això no el converteix en l’únic possible i legítim. Perquè se’n surti caldrà que sigui i continuï sent el que suscita més adhesions.

En l’Europa del segle XXI, un projecte nacional ha d’integrar: ha de fer creure als que d’entrada no el comparteixen que apuntant-s’hi viuran millor ells i els seus fills. Però continua necessitant signes d’identitat que cohesionin i singularitzin. I fins ara, en el nostre àmbit cultural, el més utilitzat i efectiu ha sigut la llengua. França s’ha construït al voltant del francès (i destruint diversitat lingüística). Espanya tendeix a anar, sempre que se sent prou forta, pel mateix camí. I el nacionalisme català que ressorgeix amb Prat de la Riba és inseparable de la codificació fabriana: té molt clar que no hi haurà nació sense llengua nacional.

¿Va per aquest camí l’actual sobiranisme? No tinc aquesta impressió. Una part essencial de la seva estratègia per créixer, per eixamplar la base i arrelar en les àrees més castellanoparlants, és no qüestionar mai l’anomenat bilingüisme : no qüestionar mai que tothom sàpiga i domini perfectament una gran llengua mundial i només una part cada cop percentualment més petita de la població sàpiga, domini i senti seva una llengua minoritària que se suposa que és la llengua pròpia del país. Emparellar sobiranisme i bilingüisme està sent, indubtablement, beneficiós com a estratègia a curt termini, però ¿ho és a llarg termini? ¿No ens pot passar, com ja vaig dir en un altre article, que a mesura que eixamplem la base anem diluint la identitat que impulsa el sobiranisme?

Quan Fabra va iniciar la seva obra codificadora, el català era una llengua popular que aspirava a arribar a les institucions. Ara s’està convertint en una llengua d’institucions que va perdent presència popular: en una llengua que, a peu de carrer, es percep com a prescindible i comença a fer nosa. Caldria que ens preguntéssim, abans que sigui massa tard, si sense aquesta nosa tenim projecte nacional.