Misc 29/11/2014

Primer, l’aritmètica

i
Toni Soler
3 min

SENTIMENTS. Crec que Artur Mas ha demostrat ser un líder amb la fredor i l’astúcia necessàries per conduir el procés sobiranista. Les seves últimes intervencions públiques m’han semblat brillants. Discrepo, però, del personalisme que propaguen els seus seguidors més fervents. Fins i tot diria que li fan més mal que bé. Massa sovint en aquest país el debat serè es tenyeix d’una emotivitat, ja sigui real o impostada (...perquè emmascara altres interessos). En el debat sobre unes eventuals eleccions anticipades, el masisme ha buscat deliberadament l’adhesió personal, amb una vehemència que fa pensar que alguns han oblidat la rebregada que va patir CiU el 2012, precisament per creure’s la bombolla emocional que prèviament havien creat. No cal dir que el relat del president querellat que anuncia que morirà just abans de deixar-nos a la terra promesa té el seu predicament. Sentimentals com som, tenim el terrible vici de confondre transcendència amb drama. Prioritzem -per dir-ho com ho diu Enric Vila- el que és bonic per damunt del que és eficaç. I això ens impedeix calcular els passos que hem de fer en els decisius mesos que s’acosten. Un cop mort el debat sobre el 9-N -tan fatigós, encara que acabés més o menys bé-, ara ens hem obsedit a parlar de la llista o les llistes, i continuem deixant per més endavant el veritable pinyol de la qüestió, que és com arribem a la fita de la independència, com afrontem les amenaces externes que intentaran evitar-ho. I, last but not least, com encarem un 2015 socialment complicadíssim en què el procés hauria de ser el vehicle per solucionar els problemes urgents del país, i no l’excusa per ajornar-los.

LLISTA/LLISTES. ¿Raons per a la llista única? N’hi ha moltes. És la garantia que Artur Mas -un actiu indiscutible del procés- no se n’anirà cap a casa. És la manera menys traumàtica que té Unió per desfer-se del duranisme i enfilar-se, definitivament, al carro del sí. És l’opció que ofereix un resultat més nítid de cara a l’exterior. I potser -només potser- té un efecte mobilitzador. D’acord. ¿Raons per a les llistes separades amb etiqueta comuna, com proposa ERC? També n’hi ha moltes. Visualitza la unitat estratègica des de la pluralitat. Impedeix que els partits unionistes s’apropiïn de la bandera de la regeneració. Evita que els maldecaps que pugui patir un dels partits ( verbi gratia, CDC) contaminin la resta. I potser -només potser- conservarà vots rupturistes que estan temptats de confiar en Podem. No oblidem que, per molt que en diguem eleccions plebiscitàries, fins a sis llistes més tenen opcions d’obtenir representació; totes elles concorreran a les eleccions amb propostes concretes sobre l’atur, la regeneració política, l’habitatge, etcètera. També ho ha de fer el sobiranisme, que s’ha fet un tip de dir que el procés és motor de canvi. ¿Es pot fer això amb una llista unitària? Sí, si s’omple de contingut, a més de simbolisme. Però abans de decantar-me per una opció o una altra hauria de poder respondre a una pregunta clau: què suma més? La meva sensació és que sumarien més tres llistes independentistes, però canviaria gustosament de parer si em demostressin el contrari. Necessitem una aposta guanyadora, 70 o més diputats que votin junts, estiguin o no en el mateix grup. Si l’aritmètica ens acompanya, crec que la resta ens semblarà bé.

stats