Laia Martínez: “Els poetes no vivim al marge de la societat, però li oferim una mirada diferent”

Acaba de presentar el seu tercer llibre de poemes, Cançó amb esgarrip i dos poemes, dins la col·lecció La Butzeta, de l’editorial Lleonard Muntaner. Laia Martínez i López, catalana nascuda a Berga el 1984, resideix a Mallorca des que va presentar el primer llibre de poemes, el 2009, i per una d’aquestes coses de l’amor va perdre el bitllet de tornada. I fins avui. Segons podem llegir a la biografia del seu darrer llibre, “va ser una nina de poble i, amb divuit anys, partí vers Londres, on s’afilià a l’ stroundgreenliberationarmy, un exèrcit d’artistes de les trinxeres”. Llicenciada en traducció i interpretació d’anglès i rus per la UAB, assegura que de les tres professions que té -poeta, músic i traductora-, la de traductora és la que més l’ajuda per desenvolupar les altres dues.

Com es duen tres ocupacions diferents? ¿O no són tan diferents poesia, traducció i música?

Ho porto bé, amb un cert estrès quan s’acumulen les feines, sobretot perquè es retroalimenten, però has d’anar amb compte que no es trepitgin. No és el mateix llegir com a traductora que llegir com a poeta, ni escoltar un concert o una cançó com a músic que com a poeta. Totes aquestes facetes de la meva vida surten de la mateixa entranya, però cadascuna agafa un sentit diferent.

¿Si hagués de triar una de les tres professions, quina seria?

Per a mi, traduir és la feina més enriquidora de les que faig i de les que he fet fins ara. La traducció et fa aprendre moltes coses, t’obre mons diferents, et fa explorar, pensar, com si fossis una mena de cirurgià o, més ben dit, un forense. De fet, el que fas és com una autòpsia, has d’obrir un text en canal. A més, pots jugar, has de jugar, i les coses que vaig detectant o els racons que descobreixo després els puc aplicar a la poesia.

¿Creu que l’ofici de traductora és prou reconegut?

Fa poc que ha començat a reconeixe’s i a obtenir la visibilitat que mereix. Pensa que la llicenciatura a l’Estat no arriba fins al 1998, i que encara ara no tenim col·legi professional. Ara almenys la immensa majoria dels llibres duen el nom del traductor, més petit o més gran. En general, és una feina mal pagada. I, en canvi, existeix i és necessària des que existeix l’intercanvi de béns, d’idees i de coneixement, des que els éssers humans es relacionen els uns amb els altres, des que hi ha relacions entre pobles diferents. Per a mi és una feina molt vocacional.

Què va arribar abans a la seva vida, la poesia o la traducció?

He escrit poesia des de petita, a l’escola. Com a celebració d’un aniversari, de les festes de Nadal, sempre feia un poema. Quan a classe ens tocava redacció, jo volia rimar. Mossèn Climent Forner, de Berga, va dir de mi: “Aquesta noia va per a poeta”. Suposo que hi va tenir molt a veure que jo estudiava música, que va del tot lligada a la poesia. En tot cas, no m’ho havia plantejat mai, ni recitar, ni ensenyar els meus poemes.

Sovint sentim algun artista com diu que des de petit ja volia ser pintor. També passa amb els músics, amb els metges i amb moltes professions vocacionals. És més estrany que una nena et digui que vol ser poeta. Com ho va viure?

De manera traumàtica. Notava que fer poesia per a mi era molt important, que formava part del meu dia a dia, però a la vegada era conscient que ningú més no hi donava importància, ho veien com una raresa o una bestiesa. I això jo no ho duia bé, em creava molta inquietud. Però mai no he deixat d’escriure. En canvi la música, que tothom veia amb normalitat, vaig estar anys sense estudiar-la ni practicar-la. La poesia no he pogut deixar-la mai.

¿Diria que els poetes tenen un món propi, que en certa mesura viuen al marge de la resta?

Crec que actualment hem recuperat la intenció més antiga de la poesia: mostrar que, tot i que estàs lligat al mateix món, que els poetes no vivim al marge de la societat, li oferim una mirada diferent. És més, defenso la idea que el que els poetes recollim de la nostra vida en societat ho tornem a la comunitat i podem oferir un camí, una visió, i que tenim un gran compromís amb la vida.

¿Què hi ha de vostè en el llibre que acaba de presentar? ¿Creu que és més difícil per a un poeta que per a un novel·lista guardar una distància respecte de la pròpia obra?

L’altre dia [el poeta] Emili Sánchez-Rubio em deia que sembla que d’aquest últim llibre me n’he separat. Potser sí que l’he mirat de més lluny. Amb tot, si el que t’interessa és comunicar sentiments o emocions, es fa difícil allunyar-te. Crec que la gràcia és trobar un equilibri entre la veu poètica que ve del jo i la veu del personatge que ve del tot. I en tot cas, a mi m’agrada que a un poema hi sigui la part més animal de la persona.

Amb Jaume Reus formen el duet musical Jansky, amb actuacions constants en diversos països. A finals de mes seran a Tàrrega, a l’Embarra’t. Què aporta Jansky?

Diria que Jansky es treu de sobre els complexos que relacionen cadascun dels llenguatges musicals i en fa una verdadera interacció. A més, l’electrònica havia arribat a un punt de digitalització molt gran, i nosaltres fem electrònica a partir de gravacions d’instruments reals. El resultat és més humà.