05/10/2018

Un sol poble

4 min

PolitòlegNo fa gaire un tuit de la portaveu del grup parlamentari de Catalunya en Comú sobre la resposta a la repressió del 20 de setembre del 2017, en què feia servir l’expressió "un sol poble", va rebre una resposta irada, entre d’altres, d’un ex secretari general de Podem Catalunya. Més enllà d’evidenciar l’animada vida interna d’aquest espai polític, l’anècdota és simptomàtica d’un gir més de fons.

Una certa esquerra catalana s’ha girat agressivament contra una idea, la de "Catalunya, un sol poble", que té una genealogia clarament vinculada a les esquerres i al catalanisme popular. Va néixer de la mà de Josep Benet tal com explica, amb detall, Jordi Amat a la biografia que ha publicat. És una idea política de contorns i significats canviants, però que neix en un moment molt determinat per expressar, bàsicament, la voluntat de vincular els catalans d’origen i el gran nombre de nous catalans arribats d’altres parts de l’Estat en una única comunitat política democràtica. Per tant, ‘un sol poble’ és el programa bàsic que lliga la lluita per la democràcia i la igualtat social amb la de l’autogovern i la recuperació de la llengua i la cultura catalanes. És la tradició dominant en l’antifranquisme català. És, això sí, l’expressió d’un projecte polític més que no un instrument d’anàlisi de la realitat. Expressa la voluntat de construcció d’un 'demos' democràtic català, per bé que no li pressuposa cap relació específica, o manca de relació, amb el 'demos' espanyol.

D’aquesta idea, com dèiem, se n’han fet moltes interpretacions al llarg del temps. Algunes, ben allunyades del propòsit inicial. En alguns casos s’ha utilitzat el vell eslògan per mirar de tapar la diversitat d’aquesta societat i projectar una idea d’unanimitat poc realista. De fet, aplicada a qualsevol societat complexa com la nostra, és una idea que frega l’absurd: la nostra societat és, no només diversa, sinó que està travessada per diverses línies de conflictes i contradiccions profundes.

Ara bé, diria que la criatura plora d’una altra banda. Si una determinada esquerra catalana, que ha anat adoptant unes posicions antiindependentistes cada cop més extremades, reacciona de manera furibunda quan Elisenda Alamany empra l’expressió per subratllar la voluntat de consens antirepressiu és perquè comparteixen la interpretació, profundament deformada, que fa el nou espanyolisme d’aquesta idea.

Aquest espanyolisme presenta la idea d’un sol poble com la base d’un suposat programa assimilacionista i uniformitzador. Però aquest mai no ha estat el seu significat. Potser en els anhels d’un cert nacionalisme català hi ha hagut la idea d’assimilar culturalment la població amb orígens a la resta de l’Estat, però en tot cas això mai ha pogut passar del terreny dels somnis íntims. Perquè, atesa la potència i presència de la cultura espanyola a Catalunya, i els segles d’espanyolització activa, totes les polítiques desplegades pel catalanisme (televisió, escola, ús públic de la llengua, suport a la cultura en català), de fet, només tenen la capacitat d’aturar la tendència a la substitució del català pel castellà i fer mínimament viable la llengua catalana com a llengua d’ús públic normalitzat. Res més que això. I, encara, amb moltes dificultats.

A més, precisament, el gir independentista d’una part important del catalanisme ha anat acompanyat –o precedit, diria jo– d'una revisió profunda dels postulats tradicionals del nacionalisme català. I el somni assimilacionista ha anat sent impugnat obertament pels segments més i més majoritaris de l’independentisme, i ha anat quedant arraconat a un reducte nacionalista, amb una influència cada cop menor.

En canvi, des de l’espanyolisme s’insisteix en la caricatura interessada perquè és funcional per aturar el sobiranisme i, sobretot, revertir els avenços del catalanisme. Han decidit que la millor arma de què disposen és conrear la fractura social, dinamitar els consensos i "romper Cataluña", com deia Aznar, o "montar un Ulster" com suggeria Jordi Cañas.

L’independentisme n’hauria de ser, segurament, més conscient. I fer una anàlisi honesta de la realitat del país que s'expressa, per exemple, en la forta correlació entre llengua materna i vot a formacions independentistes o en la tensió que s’ha generat amb la intensificació del conflicte en alguns segments d’aquest país. Però cal tenir clar que, quan certa esquerra s'abona a la tesi de la divisió i reacciona de manera ferotge contra la idea d’un sol poble està abjurant de la tradició del catalanisme popular per abraçar, en el fons, un programa espanyolista que la porta a alinear-se 'de facto' amb la dreta més reaccionària i antidemocràtica. Això, de fet, ja ha passat en altres moments de la nostra història: és inevitable una certa sensació d'etern retorn. Per sort, aquesta societat no és ni uniforme ni unànime. I, per tant, aquesta interpretació uniformadora de la idea d’un sol poble, que existeix sobretot en la lectura espanyolista, no té cap viabilitat. Però tampoc som una societat delimitada per compartiments estancs. I, per tant, ni l'Ulster ni tampoc Bèlgica, per molt que s’hi entestin.

stats