De la universitat presencial a la universitat en línia
Quant de temps es necessita perquè una universitat que ofereix formació presencial es transformi en una universitat en línia? I quina quantitat de recursos es necessiten per aconseguir-ho? No és fàcil respondre a aquestes dues preguntes, però tampoc no cal dir que demana uns quants anys i una gran quantitat de diners, a més de personal format i amb mitjans tecnològics d'última generació al seu abast. Doncs bé, les universitats presencials hem hagut d'adaptar-nos a la formació en línia en un parell de mesos, i ja sabem que sense recursos de sobres sinó al contrari. A més, a les universitats presencials se'ls demana que facin més o menys el mateix que feien en condicions normals. No se'ls demana que es converteixin en universitats virtuals, sinó en universitats presencials en la virtualitat. No se'ls demana que es converteixin en universitats del tipus de la UOC o la UNED, sinó que segueixin sent les mateixes universitats de sempre.
La quantitat de tecles que s'han de tocar perquè tot vagi més o menys bé són moltes. Sense anar gaire lluny, la Universitat de Barcelona és una comunitat molt gran, més gran fins i tot que moltes capitals de província. A més, moltes de les tasques que ara hem de dur a terme no les teníem per la mà, els nostres estudiants i professors han vist que el Campus Virtual ha deixat de ser un recurs més per convertir-se en el modus vivendi universitari. És lògic que durant aquesta adaptació apareguin crítiques sobre com es fa aquest procés, algunes de les quals són una prolongació de la situació anterior i d'altres són noves, conseqüència d'aquesta nova realitat que ens ha agafat a tots desprevinguts i desproveïts. En qualsevol cas, les reclamacions, tot i que són molestes i enutjoses, les hauríem de veure com una oportunitat per millorar, una ocasió per trobar solucions. Ben pensat, reconèixer problemes i intentar esmenar-los és una cosa pròpia dels universitaris, la capacitat d'autocrítica és en la nostra pròpia naturalesa.
Dit això, durant aquests mesos veiem com una immensa majoria del professorat, d'estudiants i personal d'administració i serveis està demostrant, amb molt d'esforç i dedicació, que els propòsits de la universitat són molt seriosos. I, cosa potser encara més important, que no només són importants per a ells sinó per al conjunt de la societat. Les nostres universitats han fet canvis de gran impacte, en condicions complicades i en poques setmanes, gràcies a la col·laboració de moltes persones que mereixen el nostre respecte i agraïment més sincer. Seguirem treballant, sens dubte. Tots sabem que encara queden moltes coses per fer, però demanaria una mica de paciència i d'empatia. D'una banda, en necessiten els professors amb els seus alumnes. Qui més qui menys intueix que les circumstàncies personals dels estudiants ara són més importants que mai, i que coses com fer una activitat d'avaluació, aconseguir un llibre o assistir a una classe virtual de vegades poden no ser tan fàcils com ho eren habitualment en la presencialitat. D'altra banda, demano paciència i empatia als estudiants. Han de saber que també el professorat es troba en circumstàncies personals i familiars adverses, que la immensa majoria de professors i professores s'estan adaptant a la nova situació i, cosa més important que això, que segueixen volent el millor per als seus alumnes. Em refereixo a ensenyar de la millor manera possible i a avaluar-los d'una manera justa i equitativa.
En definitiva, el pas de la formació presencial a la formació en línia planteja uns dubtes i causa unes inquietuds que anem solucionant a mesura que passen els dies, i això ens serveix per millorar, però sense paciència ni empatia és fàcil que caiguem en dinàmiques que compliquin encara més la difícil situació en què ja ens trobem.
