05/10/2020

Com més malament, millor?

4 min
Quim Torra en una imatge d'arxiu

Inhabilitat en virtut d’una sentència jurídicament “infame” –el qualificatiu no és meu, sinó del constitucionalista Javier Pérez Royo en un article aparegut aquí mateix dimecres passat–, víctima de la fòbia del complex mediàtico-judicial que s’ha erigit en el primer poder de l’Estat gràcies a la covardia dels responsables polítics des de Rajoy a Sánchez, el president Quim Torra i Pla es va veure obligat a abandonar el càrrec el dilluns 28 de setembre. Però en les darreres hores de mandat presidencial, primer en una entrevista a Vilaweb, després en el seu missatge de comiat des del Palau de la Generalitat, va llançar una tesi remarcable: “Que un dels obstacles per assolir la independència és l’autonomia”.

La tesi és remarcable sobretot per insòlita. Mai, ni en la dècada que portem de Procés ni en la trajectòria més que centenària del nacionalisme polític català, mai ningú no havia formulat una idea semblant. A reserva que el seu autor la desenvolupi en el futur, significa que, segons el president Torra, tenir una Generalitat amb 42.000 milions d’euros de pressupost anual, i prop de 200.000 funcionaris a les seves ordres (entre els quals, 17.000 Mossos d’Esquadra), i uns mitjans de comunicació públics potents i líders, etcètera, que tot això més aviat frena, trava, dificulta l’assoliment de la independència. Perquè –segons raona el 131è president– l’anhel social de preservar aquesta autonomia i el desig dels partits polítics de governar-la aigualeixen i narcotitzen el braó, la ràbia, la radicalitat necessaris per trencar amb l’statu quo i arribar a la República de Catalunya.

Atenent a la personalitat i a les sensibilitats del molt honorable Quim Torra no és difícil d’entendre que –per exemple– ell hauria tingut un mandat més còmode si la Generalitat no posseís policia pròpia ni competències d’ordre públic. En aquella hipòtesi, la resposta a les protestes de carrer de l’octubre del 2019 hauria anat a càrrec dels cossos i forces de seguretat estatals, i el president hauria pogut criticar-los sense incórrer en contradicció... i sense acabar destituint el conseller del ram. És clar que, en absència del Cos de Mossos d’Esquadra, la imatge del país davant els atemptats de l’agost de 2017 hauria estat molt pitjor. Però potser el president considera que l’eficàcia de la policia catalana en aquells dies terribles forma part de la “gàbia d’or” autonomista.

Més en general, ¿el president Torra creu seriosament que la situació de Catalunya abans del 1914 (abans de la creació de la Mancomunitat), dividida en quatre províncies sense cap vincle entre elles, amb una administració forana i completament castellanitzada, sotmesa a un centralisme tan sever com obtús, que aquella situació afavoria i aproximava un horitzó independentista més que no pas, posem, la limitada autonomia del 1932? ¿El molt honorable Quim Torra pensa que la Catalunya del 1939, militarment ocupada i sotmesa a un tracte colonial, la del Si eres español, habla español, la dels mestres importats de Castella, les presons curulles i els intel·lectuals forçats a l’exili, estava més a prop de la independència que la Catalunya del 2020, després de quatre dècades d’engrunes autonòmiques? I encara, si m’ho permet, una altra pregunta: a criteri seu la credibilitat i la força de l’independentisme escocès, ¿han disminuït o han augmentat des que el 1998 entrà en vigor la Scotland Act i aquell vell país compta de nou amb Parlament i govern propis?

Ara semblarà que canvio de tema, però només ho semblarà. L’1 d’abril del 1933, dos mesos justos després de l’arribada de Hitler al poder, el comitè executiu de la Internacional Comunista feia públic des de Moscou un comunicat on es podia llegir: “La instauració d’una dictadura obertament feixista, que liquida totes les il·lusions democràtiques de les masses i les allibera de la influència dels socialdemòcrates, accelera el ritme de l’avanç d’Alemanya cap a la revolució proletària”. Ja sabem cap a on avançà Alemanya durant els dotze anys següents...

És tan sols un exemple que la teoria del com més malament, millor compta amb nombrosos i destacats precedents, i col·lecciona una llista interminable de fracassos, en alguns casos catastròfics. La idea que només una societat oprimida fins a l’últim extrem, només una nació de desesperats que no tinguin res a perdre en matèria de drets col·lectius (ni llengua, ni escola, ni policia, ni mitjans de comunicació...), estarà disposada a fer els sacrificis que exigeix el gran salt cap a la independència, aquesta és una idea romàntica pròpia de mitjan segle XIX o de certes revolucions afroasiàtiques, però inaplicable i absurda a la Catalunya del segle XXI.

Aquí, des de fa decennis, hem sentit a parlar d’un independentisme del benestar. I sí, d’acord, en els darrers tres anys ho hem descobert: aquella independència indolora i gratuïta que ens havien promès és una fantasia irrealitzable quan de qui et vols emancipar és d’Espanya. Tan irrealitzable com la independència heroica i sacrificial que sembla propugnar el president Torra.

stats